CAMÍ PASQUAL

Són moltes les coses viscudes, molta la feina feta i més la que queda per fer.Em vull centrar en 3 coses d’aquests 3 últims dies : Festa del Ram,Commemoració del genocidi i com n’està de malament l’escola primària.El diumenge vaig anar al camp com de costum per viure l’Eucaristia amb ells. Feia un dia núvol. Vam començar fora de l’església la benedicció de Rams, com és costum arreu. S’anava enfosquint per moments. Els nens portaven els seus millors vestits i les dones teles boniques de mil colors. Les palmes eren branquetes d’un tipus de pi que abunda força. Va començar la processó pel camp i de sobte va començar a ploure, es va avançar a gran velocitat i ja al moment que arribàvem a l’església (fang i teulat de llauna) la pluja va ser bestial com passa en aquesta estació de pluges. El soroll de la teulada apagava els cants preciosos de la coral de Secundària i acompanyava les danses del grup de nenes, que vestides per l’ocasió i amb moviments delicats, dansaven davant l’altar en diversos moments.La missa va durar més de 4 hores entre lectures, llarga homilia, cants i danses (Us imagineu tota la Passió llegida en kinyarwandés?). Alsortir celebraven la festa de la infància missionera i ens van obsequiar amb danses fent-nos-hi participar. Bé, que des de les 8 del matí vaig tornar a casa a quarts de dues.Us envio alguna foto del dia de Rams.
L’altre tema és que avui ha començat la setmana de commemoració delgenocidi de Rwanda. Quant dolor, quantes ferides que no crec que mai es puguin tancar. Sembla que aquests dies la gent necessiti explicar.El capellà, que treballa amb Jrs cuidant-se de la Pastoral del camp,és tutsi. Ahir va venir a esmorzar i al vespre vam anar a sopar amb el bisbe i els capellans que viuen junts.M’explicava que el genocidi va començar ja uns anys abans, el 2000.L’Església es va aliar amb el poder hutu i van començar els maltractaments i la marginació dels tutsis, recordant-los que notenien cap dret. Al seminari, els superiors van marginar els seminaristes tutsis completament: havien de dormir al carrer, no els donaven menjar, els deien que no tenien cap dret, havien de robar menjar com podien. Sort d’una monja que els en donava una mica d’amagat. Deia aquest capellà: “ens anaven matant a poc a poc”. Diu que aquest superior li fa fer amb un ganivet unes marques que té a la cara i que feien als tutsis abans. Aquest dissabte va estar assegut al costat d’ell en una ordenació, i diu que això i el ser l’aniversari del genocidi li va tornar desvetllar tot. ... Li van matar la germaneta que havia anat amb ells a visitar uns oncles i va voler quedar-se allà uns dies... La coordinadora de Primària de l’altre camp, soltera, molt treballadora, ens explicava que de la seva família en van matar més de cent. Ha demanat festa tota la setmana per poder anar a pregar als llocs on els van matar. Un dels xofers, hutu, estava casat amb una tutsi i tenia 7 fills. Era a la capital la nit boja, avui, en què va esclatar la ràbia del que ja s’anava preparant i fent. Vivien a Kibuye on la massacre va ser bestial. Ja us vaig enviar alguna foto al principi. Ell es va amagar ja que els camins i carrers eren incontrolables de tanta salvatgeria. Quan va poder arribar a kibuye li havien assassinat salvatgement la dona i els 7 fills... I així podria anar explicant quantitat
d’històries que han marcat profundament les persones. Preguem per tots ells. Demà aniré a un acte aquí a la població, on hi ha tombes comunes.

I tercera cosa. Aquest matí he anat a veure una per una les aules deprimària on no havia estat doncs s’ha de fer rehabilitació urgent(fang, pals i toldo o teulada de llauna) i volia veure’n l’estat.Estem en plenes pluges i si ja estaven fatal de temps ara ja no són ni aules. Fins ara havia estat més en verificació, distribució,reunint-me amb els responsables de cada projecte i especialment prenent consciència i estant més amb el projecte de vulnerables i centre de promoció per a joves que havien abandonat l'escola. Coneixia ja bé alumnes i professors i les aulesde Maternelle i de Secundària però sols algunes de 6è de primària (penseu que de cada curs n’hi ha 7-8 grups. De primària son 84 aules.M’ha caigut l’ànima als peus. Des de lluny ja es veia la urgència d’algunes, però passejar-t’hi m’ha deixat desmuntada (a part de les relliscades per aquell terreny en pendent i argilós). L’aigua entra per tot i desfà la ja feble estructura.Per què està molt pitjor que les aules de secundària i Maternelle? Perquè els responsables de la Primària no es preocupen de res ni tenen cap interès i certament la primària d’aquest camp no funciona gens a cap nivell. La directora de Secundària i Maternelle són dones i els responsables de les 2 escoles de primària d’aquest camp (+ de 4500 nanos) són homes sense cap autoritat ni disciplina. (perdó pels homes,però les dones africanes se’n preocupen més i estan acostumades a treballar de valent. Ja us he explicat alguna anècdota. S’ha de prendre alguna decisió de canvi d’aquesta gent si volem que funcioni un xic més; però no és fàcil. És una injustícia tan gran per a tantes criatures! Ja sabreu com acaba aquesta història i quins camins podem emprendre per millorar-ho.

I la setmana del genocidi coincideix amb la Setmana Santa, Setmana dePassió-Creu i Resurrecció. Procuraré participar aquests dies a lamissa del cam p, i si m’animo el dissabte marxaré a Kigali per intentarviure la vetlla Pasqual en anglès o francès. Se’m fan “durilles” lesmisses llargues i plenes de sentit d’aquests dies sentint-les, no entenent res de les llargues homilies ja que són sols en la llengua del país. Ben cert però, que el Senyor se’m comunica en català i em fa traducciósimultània, fent-me homilia particular.

Bé, que visquem a fons aquests dies Sants, i el ressò de les paraulesde Jesús Ressuscitat: “No tingueu por. Sóc Jo!” ressonin de manera molt especial dins nostre i l’experimentem caminant davant nostre cap a les nostres Galilees, fent camí amb Ell per fer possible un trosset més de Regne.

MOLT BONA I SANTA PASQUA!!!