Diu la cançó "Fent cami per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com han fet molts, compartir el poc aliment que porto al meu sarró, tant si m'omple la joia com si em buida la tristor..."
Ara experimento més que mai aquesta realitat, trepitjant un terreny argilós que quan plou és relliscós i ple de fang, i amb el sol fort és d'una polseguera impressionant.
Bé i que us explicaré? Hi ha tantes coses que toquen per dintre: Les nenes-mare que amb 15-16 anys ja tenen un infant preciós i elles desitgen tornar a l'escola. Cal però que algú es cuidi del bebè mentre elles estudien. O bé tots els treballadors refugiats que fan de mestres o d'altres coses i que volen cobrar més, però no està permès d'ugmentar "primes" ja que és UNHCR qui decideix aquestes coses. Treballen 8 hores diàries, altres moltes més, i els nostres cobren un euro diari, 36 euros al mes, i com molt bé diuen, i tenen raó, no els arriba per a res. I els nostres cobren el doble que els d'altres organitzacions. que cobren 18 euros mensuals. Aquesta setmana han fet dos dies de vaga i feia pena veure milers d'infants i joves sense fer res pel camp.
O els nois i noies que han acabat la secundària obligatòria i han passat un examen nacional amb notes brillants a la nostra escola del camp i volen continuar estudiant, però se'ls han tallat les beques i no poden pagar els 250-300 euros que val tot un curs escolar a una de les escoles de Rwanda. S'ha han de portar tot: matalàs, llençols, paper de water,... Això vol dir quedar-se al camp sense fer res i completament desmoralitzats. I veus els pares patint perquè no poden pagar-los el continuar estudis dels seus fills. A mi se'm trenca el cor!!! He preguntat als grans jefes s podia buscar padrins i m'han contestat que no em toca a mi això.
De feina per a fer n'hi ha molta, però no és gens fàcil que les coses vagin endavant i notis un xic d'eficàcia. Tot, tot és tan lent. Falten taules-bancs pels alumnes, n'hi ha 4 en un espai per a dos, manquen llibres de tot, ni els mestres en tenen un de cada matèria,... i el difícil és on els vas a buscar, ja que en teoria els hauria de donar el districte,... però encara que en doni aluns , no n'hi ha per a res amb la quantitat d'alumnes que hi ha.
Cal posar una capa de ciment amb sorra damunt els exteriors dels edificis fets amb fang, ja que amb les pluges s'ensorren, però els tràmits per trobar els materials i la gent per fer-ho són eterns.
Bé, ja us podeu imaginar que de la manera que sempre he estat jo, que el que penso ja vull veure-ho fet, i més aquí que voldria poder millorar un xic aquestes condicions indignes, hi ha moments que em toca profundament quan veig la tristesa i la misèria en els rostres dels grans.
Omple d'sperança i anima a la lluita, els rostres guapíssims, mocosos i simpàtics dels infants i joves.
Que Déu, que ben segur se'ls estima i molt, mogui el cor de molts per tal de fer possible un món més just.
Fins la propera!
