BUHORO, BUHORO (mica en mica)

Novament amb vosaltres després de 22 dies d'estada al país i ara que ja vaig coneixent la realitat dels projectes a coordinar dels dos camps de Rwanda (Kiziba i Gihembe). L¡amplitud de la tasca és immensa i també molt el personal per atendre-ho, no refugiats rwnadesos i molts refugiats... Però quina mancança de recursos!!! a les "aules" no hi ha res, i els nens disposen d'un quadern i un llapis. Hi ha a cada "classe" uns 55 nens asseguts en bancs i un sol mestre fa tota la jornada i ho ensenya tot. Pels de secundària els mestres són nois i alguna noia que han acabat la secundària. Els nivells són molt, molt baixos i cal trobar espais de més formació pels mestres. Treballen 8 hores tots ells i a part han de preparar, sense mitjans, el que faran el dia següent. Penso que fan miracles sense recursos. Els nens i nenes, nois i noies, es porten molt bé. La disciplina i el respecte al mestre és sagrada. Es fan també activitats extres per tal que no estiguin massa hores al camp desvagats. El tall del migdia, que seria per reposar ja que comencen tots les classes a les 7'15 i fins les 4 de la tarda, els seus pares els evien a buscar aigua, llenya,... intentarem anar parlant amb els pares que cal que mengin alguna cosa i descansin una mica abans d'iniciar l'activitat de la tarda. La foto és com homes i dones construeixen aules per poder encavir tants i tants alumnes. Parlem de més de 6000 a cada camp.
Espero que el meu petit gra de sorra contribueixi a donar un pas en l'educació d'aquests nois i noies congolesos a qui hem vingut a servir i amb qui podem compartir i aprendre moltes coses.
NAHESHU! AMAHORO! Fins la propera i Pau per a tots
M. Carme

Els nens del camp us saluden

Ja fa dos dies, a part dels dies de festa que hem anat a la missa, que anem al camp de Kiziba per anar coneixent els serveis que haurem de continuar impulsant i dinamitzant. Les condicions en què viuen són sorprenents, però les cares somrients i l'acollida del mzungu (blancs) encara ho és més. A la població on residim sols hi som 6 persones de pell blanca. I els nens del camp i pels camins amb una veu d'admiració et diuen: Muzungu!!!. Quina creativitat a construir-se patinets i pilotes. Els patinets ls fan servir no sols per jugar sinó per carretejar llenya que de ben petits surten a buscar i tornen al camp carregats.
Procuraré enviar-vos alguna fotografia de les "classes" i de les joguines que es fan. Ben cert que al primer món tan acomodat no sabem ni agraïm el que tenim!
Bé ja veieu que des d'aquí us saluden i volen ser amics vostres. Podem aprendre moltes coses els uns dels altres.
NAHESHU! (Fins una altra)

MUAKA MUSHA! BON ANY NOU! des de Rwanda

Ja sóc aquí!

Tot sorprenent a tots nivells.

Des que trepitjo l'aeroport, m'adono que sóc a un lloc molt diferent dels molts que havia conegut fins ara.

L'acollida molt bona per part de JRS. És fosc. Dormim a Kigali a un centre dels jesuites. No possibilitat de dutxa després d'un viatge tan llarg. No raja l'aigua. Caldrà esperar.

Al matí en llevar-metampoc hi ha aigua a les "dutxes" i em rento com puc. Marxem cap a Kibuye i em quedo admirada de la bellesa del paisatge i de les corrues de gent pels camins amb bultos al cap. La típica estampa africana i tothom mirant-nos. Són quasi 3 hores de camí i vaig amb els ulls molt oberts el cos "tocat" pel trasvals del viatge i el sopar de la nit abans, i el cor un xic esporuguit.

Arriboa la casa on seré els primers mesos i em quedo extasiada: el llac kivu i tot de petites illes sota els peus de la casa situada en un dels mil turons, com diuen de Rwanda.

És un regal de Déu enmig de les moltes coses a les que hauré d'acostumar-me. Estic acostumada a les comoditats del "primer món" i a cada moment em dic "mica en mica", M. Carme.

Continuarà...