Novament amb vosaltres! Com esteu? 30 de maig de 2009 Pentecosta
Uuuhhhhaaaaaahhh!!! Plaga de mosquits immensos!!! Aquest temps de pluges, que desitgem amb candeletes que s’acabi, porta tota mena de bitxos. Ja m’acostumo a conviure amb ells. El primer dia de veure-ho tot replè d’uns mosquits immensos em vaig espantar. Es fiquen per tot cercant la llum i has d’anar amb la boca ben tancada per tal que no s’hi fiquin. Però ja m’han informat. Són mosquits bons que no fan res, perden les ales i passen de ser voladors a ser insectes de terra. La gent els agafa, els treu les ales i se’ls menja. Diuen que són molt bons, però jo no hi ha perill que els tasti. Em fan molta, molta angúnia. Són tan grossos i te’ls trobes dins de casa ja que entren per sota les portes, i pel carrer no et deixen veure res. Al cap d’unes hores una estesa d’ales arreu. He pogut entendre les plagues de mosquits d’Egipte. Ah! I els fan assecar i els vénen al mercat. Avui, després de dinar, hi aniré per comprar algunes coses, i segur que en veig. Si voleu, quan vingui, us en porto alguns de secs per tastar-los. Je,je,je...
Avui, últim dissabte de mes, és UMUGANDA al país. Tot està tancat fins la una del migdia i tothom ha de fer treballs comunitaris : netejar i arreglar els carrers, plantar plantes,... arreglar les vores de les carreteres, .... La capital está deserta i t’aturen s et veuen circular. També jo en faig a la casa, doncs amb el vigilant hem decidit posar un tancat darrera la casa per plantar-hi enciams i mongetes tendres. Ja hi ha patates i blat de moro i hi vam plantar grana d’enciams i de mongetes però les mongetes se les van menjar 6 gallines que va comprar fa més d’un any la noia holandesa i que no vol que les matem tot i ser velles i que farien un bon caldo. Farem doncs un tancat i allà aprendré a plantar i cuidar els enciams i mongetes. Serà per a mi fer de pagesa els cap de setmana. La il·lusió que em farà el primer enciam que em mengi. Els que vam plantar, llavors enviades de l’escola, ja comencen a créixer, però els vam enterrar massa. cyane-cyane (cada vegada més) n’aprendre’m.
Ja veieu que avui us parlo de natura. Doncs si veiéssiu com n’està tot de ple de flors amb tantes pluges i quina munió d’ocells preciosos de tots colors. I al vespre, quan no està nuvol, les estrelles brillen amb una lluïssor especial. Al no haver-hi quasi enlloc llum artificial fa que el cel sigui preciós. Quants dies les cançons “Quan miro cada vespre les estrelles...” “No has comptat mai les estrelles”... “L’estel és el meu company”... acompanyen la meva pregària.
Vam anar a passar el cap de setmana a Ruhengeri, la zona dels volcans i dels goril·les. Les monges dels SS Cors (Torelló) ens van acollir molt bé i ens van fer celebrar Sta. Joaquima. El dissabte vam visitar el capellà Cabayol Magrinyà que viu entre desplaçats rwandesos molt, molt pobres i fa veritablement mirac les. Quina vida tan donada i senzilla!!! Quin testimoni clar d’Evangeli!!!
I al camp gens fàcil amb tants esllavissaments per les pluges. Per reforçar els pendents on hi ha les escoles cal comprar troncs. Per això demanar permís al districte, aconseguir un camió que ens els porti, buscar qui ho fa,... tota una cadena que alenteix les coses urgents.
I la vida de cada dia plena d’històries que toquen el cor i em fan patir per no poder donar-hi solució. Un xofer que ve de suplent quan en falta un dels contractats, m’explicava que ahir, final de mes, perdia la feina que tenia amb “Save the children” (ONG afectada per la crisi) i que té 6 fills, 3 de seus i 3 d’adoptats d’orfes del genocidi. Se n’anava a vendre’s la motoreta amb què es trasllada per poder pagar els estudis dels dos fills de secundària postobligatòria. L’he convocat pel dilluns per parlar amb ell i veure si se li pot oferir alguna cosa com ajudar a seguir tot el que és rehabilitació al camp. Hem començat la rehabilitació de la Primària que està per ensorrar-se tot, i cal seguir-ho, així com tantes necessitats d’arreglos de tots els projectes que JRS portem a terme.
Em fa patir rebre tanta gent jove i gran, pares i mares de família, rwandesos i refugiats, que truquen a la porta demanant el treball que sigui i haver de dir-los que no podem oferir-los res. És ben trist. I la situació de crisi mundial perjudica fortament els més pobres. Ja ho sabem, oi? I això “toca” profundament.
I mireu, us explico un fet d’aquesta setmana que em va fer plorar. Tots els mestres de Maternelle i Primària han de ser refugiats seguint la política de UNHCR i JRS. Doncs bé en tenim dos a primària que són rwandesos. Treballen per JRS des de fa 6 i 7 anys però cobraven la prima com a refugiats: 25000 frw= 35 euros al mes per 40 hores setmanals. Ells feia temps que reivindicaven contracte i cobrar més i fins ara sembla que no se’ls acceptava per tal que marxessin. Se’ls va fer un contracte fa poc per pagar la SS però amb el mateix salari. Ells no ho van voler signar. Jo vaig dir a la holandesa, que és qui prepara els contractes que em toca signar a mi, que jo, com ells, tampoc estava d’acord amb aquestes condicions i que jo no signaria un contracte que no veiés clar. Vam doncs decidir, sense que a ella li agradés massa, que se’ls pagarien 10.000 FRW més, això vol dir 14 euros més cada mes. Quan els vam cridar, ell i ella, pare ell de 4 fills, i ella de dos, es van posar a plorar d’agraïment. Jo els vaig dir que si us plau, no agraïssin, que no era un regal, que era justícia. Després,sola, vaig plorar. Amb quines condicions tan injustes treballen! Quines dificultats per sobreviure!!! I tan contents per 14 euros més mensuals, quan l’holandesa, que no volia canviar-ho, es gasta el triple del salari d’ells cada cap de setmana en discos, restaurants i festes a la capital.
I al camp, esforçant-me per tal d’ajudar a tirar endavant, buhoro-buhoro, les coses. Ja tenim dues taules i cadiretes per cada classe de Maternelle. N’arribaran dues més per cada classe i per grupets podran pintar i escriure en aquestes tauletes. Quan acabin aquestes, si s’aconsegueixen alguns diners en farem dues mes per cada classe i així anirem fent. Si veíessiu els nens que contents!!!
Hem comprat alguns llibres pels mestres de primària i un de cada matèria per cada 4 nens. Ben segur que això és una gran millora. Hem aconseguit que el govern ens els donés a bon preu comparat amb el preu a les botigues. No ens els volen regalar ja que no som escola de l’estat. Som “escola privada” Quina bestiesa!!!
Em vaig emportar 2 mestres a Kigali a un lloc que llençaven material del departament d’educació. Vam omplir 5 grans sacs i capses, de papers i cartolines de vells dossiers que per una cara es poden reutilitzar. Aviat demanarem de tornar-hi amb altres de primària per poder aconseguir donar també un xic de vida a la misèria absoluta de la immensa i ingovernable situació de la primària. 3 mestres de moment dels 84 de primària s’han ofert per trobar-se amb mi després de classes i junts, preparar materials amb material reutilitzat. HO GUARDO TOT!!!! Ja sabeu algunes que és força normal en mi el fer d’escombriaire
I us deia que hem començat la rehabilitació de la Primària. També em toca el cor veure moltes mares amb el fillet a l’esquena, i noietes joves de les que no han pogut marxar a estudiar la secundària postobligatòria per JRS haver tallat les beques, remenant i portant el fang per les parets. Després s’hi posarà una capa de ciment per tal que duri. Jo estic estalviant per tal que quan estigui sec, comprar pintura i que alumnes i mestres pintin coses didàctiques a les parets. Tant de bo ho aconseguim!!! Aquests treballadors cobren 500 frw diaris (65 cèntims d’euro al dia) per una feina molt dura.
I mil i altres coses: celebració del memorial del genocidi dels congolesos (hi va participar la dona d’Nkunda) Els refugiats d’aquests camps són tutsis a favor d’ell; reunions amb mestres per sectors, visites als vulnerables, mirar com trobar toldos i troncs d’arbre per la sala polivalent destruïda per les pluges,... preparar la reunió de JRS Rwanda, anar als bancs, reunions oficials, mirar que no t’enredin i et menteixin que en tenen força costum,... Enfadar-me per la poca regularitat en assistir al treball i el poc compromís dels mestres sols esperant la prima però sense la mínima dedicació,... No hi ha temps per avorrir-se com podeu veure.
I amb tot això, dir-vos que tot i que gens fàcil, tot i moments durs, veig la gent contenta que sigui amb ells. Sento que m’estimen i jo me’ls estimo. I quan ens trobem el dissabte al mercat de la població és com si ells, i jo mateixa, trobéssim algú de la família. Això dóna sentit a tot.
Que Déu enviï el seu Esperit arreu, a cadascun/a de nosaltres, i renovi de veritat la vida sobre tota la terra, de manera especial a aquesta terra africana i a tants refugiats i desplaçats d’arreu del món que viuen en condicions tan, tan injustes. Que dels nostres cors vessi la tendresa i l’estimació que se’ns ha donat i fem possible el Regne de Justícia allà on som.
Una molt forta abraçada M. Carme
Uuuhhhhaaaaaahhh!!! Plaga de mosquits immensos!!! Aquest temps de pluges, que desitgem amb candeletes que s’acabi, porta tota mena de bitxos. Ja m’acostumo a conviure amb ells. El primer dia de veure-ho tot replè d’uns mosquits immensos em vaig espantar. Es fiquen per tot cercant la llum i has d’anar amb la boca ben tancada per tal que no s’hi fiquin. Però ja m’han informat. Són mosquits bons que no fan res, perden les ales i passen de ser voladors a ser insectes de terra. La gent els agafa, els treu les ales i se’ls menja. Diuen que són molt bons, però jo no hi ha perill que els tasti. Em fan molta, molta angúnia. Són tan grossos i te’ls trobes dins de casa ja que entren per sota les portes, i pel carrer no et deixen veure res. Al cap d’unes hores una estesa d’ales arreu. He pogut entendre les plagues de mosquits d’Egipte. Ah! I els fan assecar i els vénen al mercat. Avui, després de dinar, hi aniré per comprar algunes coses, i segur que en veig. Si voleu, quan vingui, us en porto alguns de secs per tastar-los. Je,je,je...
Avui, últim dissabte de mes, és UMUGANDA al país. Tot està tancat fins la una del migdia i tothom ha de fer treballs comunitaris : netejar i arreglar els carrers, plantar plantes,... arreglar les vores de les carreteres, .... La capital está deserta i t’aturen s et veuen circular. També jo en faig a la casa, doncs amb el vigilant hem decidit posar un tancat darrera la casa per plantar-hi enciams i mongetes tendres. Ja hi ha patates i blat de moro i hi vam plantar grana d’enciams i de mongetes però les mongetes se les van menjar 6 gallines que va comprar fa més d’un any la noia holandesa i que no vol que les matem tot i ser velles i que farien un bon caldo. Farem doncs un tancat i allà aprendré a plantar i cuidar els enciams i mongetes. Serà per a mi fer de pagesa els cap de setmana. La il·lusió que em farà el primer enciam que em mengi. Els que vam plantar, llavors enviades de l’escola, ja comencen a créixer, però els vam enterrar massa. cyane-cyane (cada vegada més) n’aprendre’m.
Ja veieu que avui us parlo de natura. Doncs si veiéssiu com n’està tot de ple de flors amb tantes pluges i quina munió d’ocells preciosos de tots colors. I al vespre, quan no està nuvol, les estrelles brillen amb una lluïssor especial. Al no haver-hi quasi enlloc llum artificial fa que el cel sigui preciós. Quants dies les cançons “Quan miro cada vespre les estrelles...” “No has comptat mai les estrelles”... “L’estel és el meu company”... acompanyen la meva pregària.
Vam anar a passar el cap de setmana a Ruhengeri, la zona dels volcans i dels goril·les. Les monges dels SS Cors (Torelló) ens van acollir molt bé i ens van fer celebrar Sta. Joaquima. El dissabte vam visitar el capellà Cabayol Magrinyà que viu entre desplaçats rwandesos molt, molt pobres i fa veritablement mirac les. Quina vida tan donada i senzilla!!! Quin testimoni clar d’Evangeli!!!
I al camp gens fàcil amb tants esllavissaments per les pluges. Per reforçar els pendents on hi ha les escoles cal comprar troncs. Per això demanar permís al districte, aconseguir un camió que ens els porti, buscar qui ho fa,... tota una cadena que alenteix les coses urgents.
I la vida de cada dia plena d’històries que toquen el cor i em fan patir per no poder donar-hi solució. Un xofer que ve de suplent quan en falta un dels contractats, m’explicava que ahir, final de mes, perdia la feina que tenia amb “Save the children” (ONG afectada per la crisi) i que té 6 fills, 3 de seus i 3 d’adoptats d’orfes del genocidi. Se n’anava a vendre’s la motoreta amb què es trasllada per poder pagar els estudis dels dos fills de secundària postobligatòria. L’he convocat pel dilluns per parlar amb ell i veure si se li pot oferir alguna cosa com ajudar a seguir tot el que és rehabilitació al camp. Hem començat la rehabilitació de la Primària que està per ensorrar-se tot, i cal seguir-ho, així com tantes necessitats d’arreglos de tots els projectes que JRS portem a terme.
Em fa patir rebre tanta gent jove i gran, pares i mares de família, rwandesos i refugiats, que truquen a la porta demanant el treball que sigui i haver de dir-los que no podem oferir-los res. És ben trist. I la situació de crisi mundial perjudica fortament els més pobres. Ja ho sabem, oi? I això “toca” profundament.
I mireu, us explico un fet d’aquesta setmana que em va fer plorar. Tots els mestres de Maternelle i Primària han de ser refugiats seguint la política de UNHCR i JRS. Doncs bé en tenim dos a primària que són rwandesos. Treballen per JRS des de fa 6 i 7 anys però cobraven la prima com a refugiats: 25000 frw= 35 euros al mes per 40 hores setmanals. Ells feia temps que reivindicaven contracte i cobrar més i fins ara sembla que no se’ls acceptava per tal que marxessin. Se’ls va fer un contracte fa poc per pagar la SS però amb el mateix salari. Ells no ho van voler signar. Jo vaig dir a la holandesa, que és qui prepara els contractes que em toca signar a mi, que jo, com ells, tampoc estava d’acord amb aquestes condicions i que jo no signaria un contracte que no veiés clar. Vam doncs decidir, sense que a ella li agradés massa, que se’ls pagarien 10.000 FRW més, això vol dir 14 euros més cada mes. Quan els vam cridar, ell i ella, pare ell de 4 fills, i ella de dos, es van posar a plorar d’agraïment. Jo els vaig dir que si us plau, no agraïssin, que no era un regal, que era justícia. Després,sola, vaig plorar. Amb quines condicions tan injustes treballen! Quines dificultats per sobreviure!!! I tan contents per 14 euros més mensuals, quan l’holandesa, que no volia canviar-ho, es gasta el triple del salari d’ells cada cap de setmana en discos, restaurants i festes a la capital.
I al camp, esforçant-me per tal d’ajudar a tirar endavant, buhoro-buhoro, les coses. Ja tenim dues taules i cadiretes per cada classe de Maternelle. N’arribaran dues més per cada classe i per grupets podran pintar i escriure en aquestes tauletes. Quan acabin aquestes, si s’aconsegueixen alguns diners en farem dues mes per cada classe i així anirem fent. Si veíessiu els nens que contents!!!
Hem comprat alguns llibres pels mestres de primària i un de cada matèria per cada 4 nens. Ben segur que això és una gran millora. Hem aconseguit que el govern ens els donés a bon preu comparat amb el preu a les botigues. No ens els volen regalar ja que no som escola de l’estat. Som “escola privada” Quina bestiesa!!!
Em vaig emportar 2 mestres a Kigali a un lloc que llençaven material del departament d’educació. Vam omplir 5 grans sacs i capses, de papers i cartolines de vells dossiers que per una cara es poden reutilitzar. Aviat demanarem de tornar-hi amb altres de primària per poder aconseguir donar també un xic de vida a la misèria absoluta de la immensa i ingovernable situació de la primària. 3 mestres de moment dels 84 de primària s’han ofert per trobar-se amb mi després de classes i junts, preparar materials amb material reutilitzat. HO GUARDO TOT!!!! Ja sabeu algunes que és força normal en mi el fer d’escombriaire
I us deia que hem començat la rehabilitació de la Primària. També em toca el cor veure moltes mares amb el fillet a l’esquena, i noietes joves de les que no han pogut marxar a estudiar la secundària postobligatòria per JRS haver tallat les beques, remenant i portant el fang per les parets. Després s’hi posarà una capa de ciment per tal que duri. Jo estic estalviant per tal que quan estigui sec, comprar pintura i que alumnes i mestres pintin coses didàctiques a les parets. Tant de bo ho aconseguim!!! Aquests treballadors cobren 500 frw diaris (65 cèntims d’euro al dia) per una feina molt dura.
I mil i altres coses: celebració del memorial del genocidi dels congolesos (hi va participar la dona d’Nkunda) Els refugiats d’aquests camps són tutsis a favor d’ell; reunions amb mestres per sectors, visites als vulnerables, mirar com trobar toldos i troncs d’arbre per la sala polivalent destruïda per les pluges,... preparar la reunió de JRS Rwanda, anar als bancs, reunions oficials, mirar que no t’enredin i et menteixin que en tenen força costum,... Enfadar-me per la poca regularitat en assistir al treball i el poc compromís dels mestres sols esperant la prima però sense la mínima dedicació,... No hi ha temps per avorrir-se com podeu veure.
I amb tot això, dir-vos que tot i que gens fàcil, tot i moments durs, veig la gent contenta que sigui amb ells. Sento que m’estimen i jo me’ls estimo. I quan ens trobem el dissabte al mercat de la població és com si ells, i jo mateixa, trobéssim algú de la família. Això dóna sentit a tot.
Que Déu enviï el seu Esperit arreu, a cadascun/a de nosaltres, i renovi de veritat la vida sobre tota la terra, de manera especial a aquesta terra africana i a tants refugiats i desplaçats d’arreu del món que viuen en condicions tan, tan injustes. Que dels nostres cors vessi la tendresa i l’estimació que se’ns ha donat i fem possible el Regne de Justícia allà on som.
Una molt forta abraçada M. Carme
