Byumba, Rwanda 28 de setembre 2009
Benvolgudes, benvolguts,
Ja us imagino entrant, o de ple, en la vida normal després del paréntesis de vacances. Desitjo de veritat que n’hagueu pogut gaudir.
Jo intentant sobreviure a la bogeria de coses a atendre ja que estic sola (de JRS voluntària i de fora) per coordinar i tirar endavant, amb tot el que comporta, tots els projectes i problemes dels dos Camps a 4 hores de distància l’un de l’altre. La sensació en aquests moments és de no arribar a enlloc i que la tasca em sobrepassa. Veurem quina solució s’hi posa. I per acabar-ho d’adobar la secretària de Kibuye ha tingut un nen i el comptable de Byumba ha marxat a kenia a consultar metges per malaltia de la mare (fa d’això 2 setmanes)... Ja ho veieu.
I una voluntària molt maca d’Extremadura, acabada d’arribar ha estat enviada de retorn de manera molt injusta, fet que m’ha afectat fort doncs la necessitàvem molt.
Bé fa molts dies que no escrivia cap mail llarg. Cal tenir temps i humor per fer-ho i últimament m’han mancat les dues coses.
Començo amb una anècdota simpàtica: sempre quan entro al camp i quan vaig al mercat de la població els dissabtes a la tarda, tinc el complexe del flautista d’Hamelin seguida sempre per una corrua de nens i nenes que ni em deixen caminar. Ben cert que al mercat sempre esperen si al final els compro alguna galetona. Tenen gana de veritat doncs mengen ben poc i sols mongetes seques, moniatos, blat de moro,...
Ara el problema al camp ha augmentat doncs els han disminuït la racció ja que diuen que hi ha disminució de donants per la crisi i la sequera. I el més original és que l’endemà de notificar-los això, representants del país feien una reunió al camp demanant-los que col·laboressin en una campanya de 1$ pels orfes del genocidi rwandés. Us podeu imaginar la que es va organitzar.
Ah! I hi ha molt tifus en aquests moments al camp.
Per feina que tingui (molta també burocràtica: memòries, cartes, reunions, compres, supervisió acurada comptes, visites, obres,...) continuo cercant i trobant moments per seguir de manera especial tot un grup de gent molt vulnerable del camp que viuen en un mateix sector. Hi ha un cas, entre molts d’altres, que clama al cel. Una àvia “mama Carmen” paralitzada de cintura avall per violència sexual durant la guerra al Nord Kivu. Es àvia de 7 nens/nes nets seus. La mare els va abandonar i va marxar a Uganda (prostitució). No reben racció ni res del que els altres reben ja que la van portar provinent d’un altre camp i s’ha perdut el seu carnet. Des del nostre servei de vulnerables procurem ajudar-la i intentar que es resolgui el problema del carnet. També jo personalment procuro portar-hi alguna cosa de menjar (patates, arròs, mongetes seques,...) i comprar roba de segona mà per aquesta colleta. Van tan bruts i deixats!. Són tan preciosos i se’ls veu contents! És com un miracle veure les cares de joia enmig de tanta misèria. L’àvia, sempre enllitada fa cistells molt bonics amb les mans. És a una de les fotos que us envio. La petita de la colla és la que és amb mi a la foto. Es diu Diane i corre des de lluny rient i cridant a la que em veu. No volgueu saber com em deixa de neta quan l’agafo ...
Tots la voldríeu tenir. És tan divertida i bonica.
Bé quan llegiu això pensareu “que contenta està!” Això és la cara bonica i que alhora toca el cor profundament i dóna sentit a ser-hi: Els nens i nenes, dones, vellets, minusvàlids,.. a qui procuro donar afecte i de qui en rebo molt. Cerquen l’abraçada, la mirada, el somriure. Hi ha també moltes altres coses que són com un malson: robatoris continuats, corrupció, mentides, manca de seriositat, regularitat i compromís en el treball.
Com organització tenim més 180 treballadors a cada camp entre refugiats (la gran majoria) i no refugiats. Els sous i primes són de misèria i les coses costen molt que funcionin. Un detall, aquest cap de setmana mateix per exemple han robat 6 sacs de ciment d’un stock que tenim al camp. El seu valor es de 60.000 francs rwandesos, uns 75 euros. Una gran fortuna aquí. He tingut reunió amb els vigilants i m’hi haig de posar seriosa i dir-los que si no apareixen hauran de pagar-ho de la prima que els paguem (això són les normes): 15.000 francs mensuals rep cadascun (22 euros ) per treballar tot el mes durant la nit. Quan sóc davant seu i veig les cares de misèria que fan, més aviat em fan pena i us puc ben assegurar que m’és impossible enfadar-m’hi. A més escolten el que els dic (amb traducció al kinyarwandés) i accepten la seva falta. Ells mateixos demà, dimarts, m’han de donar la solució després de dir-los que investiguin durant el cap de setmana.
Els que sí són molt macos són els catequistes que col·laboren amb el servei de vulnerables: van per les barraquetes ajudant els vulnerables a rehabilitar-les quan fa falta, els renten, els porten al centre de salut, parlen amb ells, els escolten i aconsellen,...
El servei de Pastoral també funciona molt bé i les corals del camp canten que és una meravella escoltar-les. Llàstima que s’allarguin tant i tant...
Ah! Hem acabat la rehabilitació de les 84 classes de primària. Ja poso alguna foto de com estaven i com estan.
També hem construït 6 noves classes per la secundària ja que el canvi de curriculum fa augmentar el nombre d’alumnes ja que quasi tots els de 6è de primària passen l’examen nacional encara que sapiguen ben poca cosa.
Hem hagut també de reconstruir un edifici de 3 aules de la Maternelle en perill greu d’enfonsar-se. Vaig fer una reunió amb tots els pares d’aquest nivell perquè col·laboressin en la reconstrucció d’aquest edifici gratuïtament, nosaltres posaríem 4 “tècnics” pagats, ells havien de posar el fang i canyes i... Va ser horrorós i vaig sortir espantada i desanimada. Un grupet d’homes, mai no fan res la majoria, són les dones a qui toca fer-ho tot, no sols s’hi negaven sinó que amenaçaven amb crits els qui deien estar disposats a col·laborar-hi, i a mi mateixa m’amenaçaven pel que em van dir, cridaven com bojos en kinyarwandés així que no els entenía. Vam decidir donar una noteta a tots els nens d’aquestes 3 aules dient que si els pares no col·laboraven, el curs s’havia acabat per aquests infants. Un grup de mares i algun pare han vingut per ajudar. Veurem quan es pot acabar doncs les pluges han començat.
Ara hauríem de fer amb un xic de ciment i sorra la rehabilitació almenys exterior de les 11 aules de la Maternelle de 60 nens cadascuna, però no hi ha diners, haurem de deixar-ho pel 2010 si hi ha possibilitat, i pregar que les pluges no ho acabin de destrossar del tot.
I enmig de tot això vaig decidir marxar un cap setmana i tenir espai per descansar, pregar, digerir tot el que vivia (molt, molt, molt més del que aquí explico i gens fàcil) i amb una altra voluntària d’una altra organització vam anar a Nyungwe, un bosc tropical frondós on vam fer quilòmetres a peu i gaudir de plantes i d’arbres immensos, moltes papallones, ocells de mil colors, micos diversos, salts d’aigua. L’intent era carregar-me de l’energia de la natura i descarregar l’energia negativa que aquest últim mes havia anat acumulant. Deixar que la pluja inesperada m’amarés em va ser també purificant.
Bé podria continuar escrivint moltes pàgines del que visc, el bo i el no tan bo. Vull acabar amb les paraules que des del dia de la Mercè m’acompanyen. Són de la primera lectura d’aquell dia: “No tinguis por, no t’espantis,.... perquè Jo sóc amb tu per salvar-te”. Deixo que cada dia em ressonin per tal d’amarar-me d’aquesta seguretat. ELL HI ÉS!!!
Ah! Si no hi ha novetat el 20 de novembre vinc cap a casa de vacances. Desitjo trobar-vos a tots i totes molt bé.
Una molt forta abraçada
M. Carme
Benvolgudes, benvolguts,
Ja us imagino entrant, o de ple, en la vida normal després del paréntesis de vacances. Desitjo de veritat que n’hagueu pogut gaudir.
Jo intentant sobreviure a la bogeria de coses a atendre ja que estic sola (de JRS voluntària i de fora) per coordinar i tirar endavant, amb tot el que comporta, tots els projectes i problemes dels dos Camps a 4 hores de distància l’un de l’altre. La sensació en aquests moments és de no arribar a enlloc i que la tasca em sobrepassa. Veurem quina solució s’hi posa. I per acabar-ho d’adobar la secretària de Kibuye ha tingut un nen i el comptable de Byumba ha marxat a kenia a consultar metges per malaltia de la mare (fa d’això 2 setmanes)... Ja ho veieu.
I una voluntària molt maca d’Extremadura, acabada d’arribar ha estat enviada de retorn de manera molt injusta, fet que m’ha afectat fort doncs la necessitàvem molt.
Bé fa molts dies que no escrivia cap mail llarg. Cal tenir temps i humor per fer-ho i últimament m’han mancat les dues coses.
Començo amb una anècdota simpàtica: sempre quan entro al camp i quan vaig al mercat de la població els dissabtes a la tarda, tinc el complexe del flautista d’Hamelin seguida sempre per una corrua de nens i nenes que ni em deixen caminar. Ben cert que al mercat sempre esperen si al final els compro alguna galetona. Tenen gana de veritat doncs mengen ben poc i sols mongetes seques, moniatos, blat de moro,...
Ara el problema al camp ha augmentat doncs els han disminuït la racció ja que diuen que hi ha disminució de donants per la crisi i la sequera. I el més original és que l’endemà de notificar-los això, representants del país feien una reunió al camp demanant-los que col·laboressin en una campanya de 1$ pels orfes del genocidi rwandés. Us podeu imaginar la que es va organitzar.
Ah! I hi ha molt tifus en aquests moments al camp.
Per feina que tingui (molta també burocràtica: memòries, cartes, reunions, compres, supervisió acurada comptes, visites, obres,...) continuo cercant i trobant moments per seguir de manera especial tot un grup de gent molt vulnerable del camp que viuen en un mateix sector. Hi ha un cas, entre molts d’altres, que clama al cel. Una àvia “mama Carmen” paralitzada de cintura avall per violència sexual durant la guerra al Nord Kivu. Es àvia de 7 nens/nes nets seus. La mare els va abandonar i va marxar a Uganda (prostitució). No reben racció ni res del que els altres reben ja que la van portar provinent d’un altre camp i s’ha perdut el seu carnet. Des del nostre servei de vulnerables procurem ajudar-la i intentar que es resolgui el problema del carnet. També jo personalment procuro portar-hi alguna cosa de menjar (patates, arròs, mongetes seques,...) i comprar roba de segona mà per aquesta colleta. Van tan bruts i deixats!. Són tan preciosos i se’ls veu contents! És com un miracle veure les cares de joia enmig de tanta misèria. L’àvia, sempre enllitada fa cistells molt bonics amb les mans. És a una de les fotos que us envio. La petita de la colla és la que és amb mi a la foto. Es diu Diane i corre des de lluny rient i cridant a la que em veu. No volgueu saber com em deixa de neta quan l’agafo ...
Tots la voldríeu tenir. És tan divertida i bonica.
Bé quan llegiu això pensareu “que contenta està!” Això és la cara bonica i que alhora toca el cor profundament i dóna sentit a ser-hi: Els nens i nenes, dones, vellets, minusvàlids,.. a qui procuro donar afecte i de qui en rebo molt. Cerquen l’abraçada, la mirada, el somriure. Hi ha també moltes altres coses que són com un malson: robatoris continuats, corrupció, mentides, manca de seriositat, regularitat i compromís en el treball.
Com organització tenim més 180 treballadors a cada camp entre refugiats (la gran majoria) i no refugiats. Els sous i primes són de misèria i les coses costen molt que funcionin. Un detall, aquest cap de setmana mateix per exemple han robat 6 sacs de ciment d’un stock que tenim al camp. El seu valor es de 60.000 francs rwandesos, uns 75 euros. Una gran fortuna aquí. He tingut reunió amb els vigilants i m’hi haig de posar seriosa i dir-los que si no apareixen hauran de pagar-ho de la prima que els paguem (això són les normes): 15.000 francs mensuals rep cadascun (22 euros ) per treballar tot el mes durant la nit. Quan sóc davant seu i veig les cares de misèria que fan, més aviat em fan pena i us puc ben assegurar que m’és impossible enfadar-m’hi. A més escolten el que els dic (amb traducció al kinyarwandés) i accepten la seva falta. Ells mateixos demà, dimarts, m’han de donar la solució després de dir-los que investiguin durant el cap de setmana.
Els que sí són molt macos són els catequistes que col·laboren amb el servei de vulnerables: van per les barraquetes ajudant els vulnerables a rehabilitar-les quan fa falta, els renten, els porten al centre de salut, parlen amb ells, els escolten i aconsellen,...
El servei de Pastoral també funciona molt bé i les corals del camp canten que és una meravella escoltar-les. Llàstima que s’allarguin tant i tant...
Ah! Hem acabat la rehabilitació de les 84 classes de primària. Ja poso alguna foto de com estaven i com estan.
També hem construït 6 noves classes per la secundària ja que el canvi de curriculum fa augmentar el nombre d’alumnes ja que quasi tots els de 6è de primària passen l’examen nacional encara que sapiguen ben poca cosa.
Hem hagut també de reconstruir un edifici de 3 aules de la Maternelle en perill greu d’enfonsar-se. Vaig fer una reunió amb tots els pares d’aquest nivell perquè col·laboressin en la reconstrucció d’aquest edifici gratuïtament, nosaltres posaríem 4 “tècnics” pagats, ells havien de posar el fang i canyes i... Va ser horrorós i vaig sortir espantada i desanimada. Un grupet d’homes, mai no fan res la majoria, són les dones a qui toca fer-ho tot, no sols s’hi negaven sinó que amenaçaven amb crits els qui deien estar disposats a col·laborar-hi, i a mi mateixa m’amenaçaven pel que em van dir, cridaven com bojos en kinyarwandés així que no els entenía. Vam decidir donar una noteta a tots els nens d’aquestes 3 aules dient que si els pares no col·laboraven, el curs s’havia acabat per aquests infants. Un grup de mares i algun pare han vingut per ajudar. Veurem quan es pot acabar doncs les pluges han començat.
Ara hauríem de fer amb un xic de ciment i sorra la rehabilitació almenys exterior de les 11 aules de la Maternelle de 60 nens cadascuna, però no hi ha diners, haurem de deixar-ho pel 2010 si hi ha possibilitat, i pregar que les pluges no ho acabin de destrossar del tot.
I enmig de tot això vaig decidir marxar un cap setmana i tenir espai per descansar, pregar, digerir tot el que vivia (molt, molt, molt més del que aquí explico i gens fàcil) i amb una altra voluntària d’una altra organització vam anar a Nyungwe, un bosc tropical frondós on vam fer quilòmetres a peu i gaudir de plantes i d’arbres immensos, moltes papallones, ocells de mil colors, micos diversos, salts d’aigua. L’intent era carregar-me de l’energia de la natura i descarregar l’energia negativa que aquest últim mes havia anat acumulant. Deixar que la pluja inesperada m’amarés em va ser també purificant.
Bé podria continuar escrivint moltes pàgines del que visc, el bo i el no tan bo. Vull acabar amb les paraules que des del dia de la Mercè m’acompanyen. Són de la primera lectura d’aquell dia: “No tinguis por, no t’espantis,.... perquè Jo sóc amb tu per salvar-te”. Deixo que cada dia em ressonin per tal d’amarar-me d’aquesta seguretat. ELL HI ÉS!!!
Ah! Si no hi ha novetat el 20 de novembre vinc cap a casa de vacances. Desitjo trobar-vos a tots i totes molt bé.
Una molt forta abraçada
M. Carme
