Rwanda, 28 d’octubre de 2009
Com passa el temps, oi? Doncs sí, fa ja més d’un mes que vaig enviar el mail col·lectiu. Per a vosaltres ha estat el mes de ficar-vos de ple en la quotidianitat després del temps de vacances d’estiu que segur ja veieu tan llunyanes.
I aquí, acabem el curs el dia 30 d’octubre per començar-lo novament els primers dies de gener.
El novembre, mes de formació de mestres. Cal preparar-los per poder ensenyar en anglès ja que, com havia explicat, el govern va canviar tot el currículum de la nit al dia, i ara te les veus i desitges per trobar alguns mestres que sapiguen un xic d’anglès per impartir les matèries. El 90% són els mateixos refugiats i si saben alguna llengua, a més del kinyarwandés o swahili, és un xic de francés. Són del Nord Kivu.
A més abans de marxar haig de deixar-ho tot a punt pel començament de curs a inicis de gener, ja que tornaré just per començar i s’han de reorganitzar les escoles, fer pressupostos, s'han de comprar materials, preparar uniformes, reparació de coses, tot pel nou curs 2010... i confiar que el temps que sigui fora les coses marxin més o menys, com cal.
I el cert és que no saps mai quants alumnes hi haurà (molts), ja que aquest setembre n’han desaparegut una colleta sense dir res ja que al Congo començava el curs. Diuen que al gener els tornarem a tenir aquí.
Hi ha moviment d’entrada i sortides als camps ja que van a veure com estan les seves terres o el que tenien, a l’altra banda de la frontera i tornen. Van i vénen sense autorització, i unhcr fa els ulls grossos.
En aquests moments plou a bots i barrals i pateixo per com estarà tot al camp i també perquè ens hem ficat a rehabilitar un xic la Maternelle, que estava a punt de caure, i veurem què passa amb aquestes pluges. Tampoc a la Primària hem pogut fer de moment, la canalització d’aigües fins que es disposi d’alguns diners. És realment necessari doncs si no es canalitzen les aigües els edificis, rehabilitats senzillament , poden ser afectats per tantes pluges. I ha valgut molts diners arreglar unes aules que estaven en condicions miserables.
Ah, i m’acaben de trucar que, per tal que els nostres alumnes de 6è de primària (584) puguin fer a partir de demà els exàmens nacionals, cal que els fem baixar avui amb 120 pupitres des del camp a una escola pública que els toca ja que no en tenen prou per tants alumnes com nosaltres tenim a les escoles. Jo he intentat fer entendre que no ens ho poden dir d’un dia per l’altre ja que és impossible fer carregar als alumnes uns mobles tan pesats baixant i pujant dues vessants dels turons rwandesos. Això vol dir intentar ara buscar un camió on sigui, per tal de traslladar aquests pupitres de fusta massissa. Ja ho veieu, sembla impossible!!! Que diríen els pares a casa nostra si feiem carregar una cadireta lleugera pels carrers als seus fills? Doncs no us imagineu el que pesen aquests pupitres!.
El més bonic de tot, però, és experimentar com estimo els refugiats i com m'estimen. Les dones em diuen que sempre vaig rodejada i seguida d’una bona colla de nens i nenes. Cerquen l’abraçada a la qual no estan acostumats i que els agrada. Em parlen constantment tot i que saben que no entenc el kinyarwandés. (Me n’ensenyen alguns mots) Quantes àvies em diuen constantment “que Déu et beneeixi, que Déu conservi el teu cor compassiu”. No creieu que això és el més maco que em poden dir? Rebre i donar aquesta estimació és el que fa que la resta es relativitzi i em senti amb forces per a continuar fent el que es pugui, tot i estar sola, esperant que enviïn una altra voluntària per compartir feina i vida.
L'equip provincial vedruna del Congo m'ha demanat si a partir de gener puc tenir amb mi 2 juniores, que preparen perpetus, durant 3 mesos i mig. Jo he dit que hi estic d'acord, ara cal que el gran jefe ho accepti. Esperem que l'experiència sigui positiva per les dues bandes. Els refugiats a qui vénen a servir són del seu poble, però de les races no pas amigues del Nord Kivu.
Aquest cap de setmana he anat a Ruli, a compartir la festa de celebració amb motiu de la canonització del pare Coll. Hi havia les dues comunitats de dominiques de l’Anunciata que hi ha a Rwanda. Em van convidar i vaig creure que era maco anar a festejar amb el poble la canonització d’un sant català i viure l’experiència de comunitat durant dos dies. A més vaig retrobar els nens de l’orfelinat. Us envio una foto dels dos més petits.
Bé ja veieu que de feina no me’n falta. Que no tinc temps per avorrir-me. Demà dijous, tenim una reunió important al camp en que es parlarà de repatriació i de reinstal·lació. Veurem què diuen, doncs ho fan de tant en tant però no s’avança pas, sinó que disminueixen racció i augmenten els problemes.
Divendres 30 farem una missa al camp amb el personal que vulgui dels que treballen per nosaltres (uns 200 a cada camp, els 85% refugiats) i acabarem amb els discursos de final de curs que toca fer, donant premis a mestres que han participat en el concurs d'elaboració de materials didàctics que se'm va ocórrer organitzar per tal de motivar-los a reutilitzar coses, i acabarem menjant i bebent alguna cosa. Per a ells donar-los una beguda i cacauets o alguna altra cosa per menjar és ja festa grossa.
Ah! Sols acaben les escoles. Els altres projectes: vulnerables, centre de promoció de joves, pastoral, esports-cultura-temps lliure,... continuen i encara amb més marxa doncs cal entretenir a 6000 infants i joves que estaran sense classe, tot el dia deambulant pel camp.
I, gràcies al FCBarcelona que ha fet un bon donatiu als 3 camps de refugiats de Rwanda per a fomentar l’esport, s’ha organitzat un torneig entre els 3 camps i per les finals vindran alguns del Barça. Avui he gravat en un CD l’himne del Barça per tal que els rebin amb aquest cant. Jo seré ja de vacances a Catalunya. Ja m’hauria agradat ser-hi i veure tots els morenets cantant en català aquest himne. Ben segur que m’emocionaria.
Sort que per a Déu no compten ni llengües, ni races, sols els ulls i el cor de cada persona humana i especialment per a ell, els ulls i el cor dels seus preferits: els més pobres, en aquest cas, aquesta colla de gent gran i de nens d’aquest camp de refugiats de Gihembe amb qui ja porto 10 mesos compartint la vida. Una experieència ben gran i profunda, us ho asseguro.
Que tant de bo Ell vagi fent de tots/es nosaltres aquest gra de mostassa o aquest llevat de que parla l’Evangeli, que seguim sentint la seva crida a passar pel món alliberant, fent el bé.
Una molt forta abraçada
Fins aviat!
M. Carme
Com passa el temps, oi? Doncs sí, fa ja més d’un mes que vaig enviar el mail col·lectiu. Per a vosaltres ha estat el mes de ficar-vos de ple en la quotidianitat després del temps de vacances d’estiu que segur ja veieu tan llunyanes.
I aquí, acabem el curs el dia 30 d’octubre per començar-lo novament els primers dies de gener.
El novembre, mes de formació de mestres. Cal preparar-los per poder ensenyar en anglès ja que, com havia explicat, el govern va canviar tot el currículum de la nit al dia, i ara te les veus i desitges per trobar alguns mestres que sapiguen un xic d’anglès per impartir les matèries. El 90% són els mateixos refugiats i si saben alguna llengua, a més del kinyarwandés o swahili, és un xic de francés. Són del Nord Kivu.
A més abans de marxar haig de deixar-ho tot a punt pel començament de curs a inicis de gener, ja que tornaré just per començar i s’han de reorganitzar les escoles, fer pressupostos, s'han de comprar materials, preparar uniformes, reparació de coses, tot pel nou curs 2010... i confiar que el temps que sigui fora les coses marxin més o menys, com cal.
I el cert és que no saps mai quants alumnes hi haurà (molts), ja que aquest setembre n’han desaparegut una colleta sense dir res ja que al Congo començava el curs. Diuen que al gener els tornarem a tenir aquí.
Hi ha moviment d’entrada i sortides als camps ja que van a veure com estan les seves terres o el que tenien, a l’altra banda de la frontera i tornen. Van i vénen sense autorització, i unhcr fa els ulls grossos.
En aquests moments plou a bots i barrals i pateixo per com estarà tot al camp i també perquè ens hem ficat a rehabilitar un xic la Maternelle, que estava a punt de caure, i veurem què passa amb aquestes pluges. Tampoc a la Primària hem pogut fer de moment, la canalització d’aigües fins que es disposi d’alguns diners. És realment necessari doncs si no es canalitzen les aigües els edificis, rehabilitats senzillament , poden ser afectats per tantes pluges. I ha valgut molts diners arreglar unes aules que estaven en condicions miserables.
Ah, i m’acaben de trucar que, per tal que els nostres alumnes de 6è de primària (584) puguin fer a partir de demà els exàmens nacionals, cal que els fem baixar avui amb 120 pupitres des del camp a una escola pública que els toca ja que no en tenen prou per tants alumnes com nosaltres tenim a les escoles. Jo he intentat fer entendre que no ens ho poden dir d’un dia per l’altre ja que és impossible fer carregar als alumnes uns mobles tan pesats baixant i pujant dues vessants dels turons rwandesos. Això vol dir intentar ara buscar un camió on sigui, per tal de traslladar aquests pupitres de fusta massissa. Ja ho veieu, sembla impossible!!! Que diríen els pares a casa nostra si feiem carregar una cadireta lleugera pels carrers als seus fills? Doncs no us imagineu el que pesen aquests pupitres!.
El més bonic de tot, però, és experimentar com estimo els refugiats i com m'estimen. Les dones em diuen que sempre vaig rodejada i seguida d’una bona colla de nens i nenes. Cerquen l’abraçada a la qual no estan acostumats i que els agrada. Em parlen constantment tot i que saben que no entenc el kinyarwandés. (Me n’ensenyen alguns mots) Quantes àvies em diuen constantment “que Déu et beneeixi, que Déu conservi el teu cor compassiu”. No creieu que això és el més maco que em poden dir? Rebre i donar aquesta estimació és el que fa que la resta es relativitzi i em senti amb forces per a continuar fent el que es pugui, tot i estar sola, esperant que enviïn una altra voluntària per compartir feina i vida.
L'equip provincial vedruna del Congo m'ha demanat si a partir de gener puc tenir amb mi 2 juniores, que preparen perpetus, durant 3 mesos i mig. Jo he dit que hi estic d'acord, ara cal que el gran jefe ho accepti. Esperem que l'experiència sigui positiva per les dues bandes. Els refugiats a qui vénen a servir són del seu poble, però de les races no pas amigues del Nord Kivu.
Aquest cap de setmana he anat a Ruli, a compartir la festa de celebració amb motiu de la canonització del pare Coll. Hi havia les dues comunitats de dominiques de l’Anunciata que hi ha a Rwanda. Em van convidar i vaig creure que era maco anar a festejar amb el poble la canonització d’un sant català i viure l’experiència de comunitat durant dos dies. A més vaig retrobar els nens de l’orfelinat. Us envio una foto dels dos més petits.
Bé ja veieu que de feina no me’n falta. Que no tinc temps per avorrir-me. Demà dijous, tenim una reunió important al camp en que es parlarà de repatriació i de reinstal·lació. Veurem què diuen, doncs ho fan de tant en tant però no s’avança pas, sinó que disminueixen racció i augmenten els problemes.
Divendres 30 farem una missa al camp amb el personal que vulgui dels que treballen per nosaltres (uns 200 a cada camp, els 85% refugiats) i acabarem amb els discursos de final de curs que toca fer, donant premis a mestres que han participat en el concurs d'elaboració de materials didàctics que se'm va ocórrer organitzar per tal de motivar-los a reutilitzar coses, i acabarem menjant i bebent alguna cosa. Per a ells donar-los una beguda i cacauets o alguna altra cosa per menjar és ja festa grossa.
Ah! Sols acaben les escoles. Els altres projectes: vulnerables, centre de promoció de joves, pastoral, esports-cultura-temps lliure,... continuen i encara amb més marxa doncs cal entretenir a 6000 infants i joves que estaran sense classe, tot el dia deambulant pel camp.
I, gràcies al FCBarcelona que ha fet un bon donatiu als 3 camps de refugiats de Rwanda per a fomentar l’esport, s’ha organitzat un torneig entre els 3 camps i per les finals vindran alguns del Barça. Avui he gravat en un CD l’himne del Barça per tal que els rebin amb aquest cant. Jo seré ja de vacances a Catalunya. Ja m’hauria agradat ser-hi i veure tots els morenets cantant en català aquest himne. Ben segur que m’emocionaria.
Sort que per a Déu no compten ni llengües, ni races, sols els ulls i el cor de cada persona humana i especialment per a ell, els ulls i el cor dels seus preferits: els més pobres, en aquest cas, aquesta colla de gent gran i de nens d’aquest camp de refugiats de Gihembe amb qui ja porto 10 mesos compartint la vida. Una experieència ben gran i profunda, us ho asseguro.
Que tant de bo Ell vagi fent de tots/es nosaltres aquest gra de mostassa o aquest llevat de que parla l’Evangeli, que seguim sentint la seva crida a passar pel món alliberant, fent el bé.
Una molt forta abraçada
Fins aviat!
M. Carme
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada