Rwanda, 16 d’agost de 2009
Benvolgudes totes i tots,
Els dies d’estiu, de canvi de ritme, van passant, oi? S’ha notat aquest temps perquè hi ha més anades i vingudes per a tothom i estem més desconnectats. Desitjo de veritat que hagueu pogut gaudir d’uns dies bons de descans i d’agafar forces per d’aquí a uns dies tornar a la normalitat.
Per aquí, la vida als camps no s’atura. Quan més temps passa, més creix la sensació de no arribar a tantes coses com cal arribar, i el cansament es fa notar.
Estem encara a l’estació seca, la de la pols que dic jo. Com quedo d’enfarinada, i costa treure aquesta pols agafada per tot, i al rentar a mà, la roba s’espatlla molt, us ho podeu imaginar. Tota una experiència a la qual no estava acostumada. Ho tenim tan fàcil a Europa això de premer un boto i que la roba es renti, s’eixugui,... Doncs no és pas el que la gran majoria de gent gaudeix.
Quines llargues cues de gent amb els bidons grocs per tot Rwanda, no sols als camps, esperant per poder agafar aigua i transportar-la a l’esquena lluny ajudant-se d’unes tires de roba que es pengen al front. I això és sobretot feina de les dones i els nens que són com burros de càrrega transportant-t’ho tot a l’esquena i des de lluny.
Més que mai ara la gent et diu que té set, que els donis aigua. I acabes donant l’ampolleta que portes a alguna dona gran quan t’ho demanen. O els petits te la roben de la butxaca de la motxila que porto penjada a l’esquena.
Si vegéssiu els nens com van de rebossats de pols per tot!!!! Però la temperatura ara és bona, a l’estar tan alts no fa calor excessiva, i d’aquí a poc quan comencin les pluges fortes (setembre) enyorarem aquest temps de pols, ja que pels refugiats especialment, les condicions de vida encara es fan més dures amb les pluges, el fred i la humitat excessiva. Qui ho diria a l’Àfrica!
I la feina com us deia no és pas gens fàcil. Força problemes amb els mestres, n’hi ha força que falten sovint o desapareixen, que no es mullen pas gaire, i els “equips directius” són els primers a fer poca cosa. Parlant amb ells els dic que si la màquina no tira, els vagons tampoc, però, com a tot arreu, cadascun dóna la culpa a un altre. No entraré en detalls perquè no acabaria. Cal tenir molta paciència i ser-hi molt per tal que aprenguin a fer el que caldria com per donar un exemple, utilitzar els llibres que amb molt d’esforç hem comprat. Per mandra d’anar-los a buscar on es guarden no els fan servir i tot es redueix a fer copiar de la “pissarra” (trossos de fusta vells i amb forats) si és que els alumnes porten els quaderns i bics que els hem donat. Entens que amb la misèria de prima els mestres no estiguin massa motivats, però cal recordar-los que són els seus fills o germans petits i que cal que puguin també ells tirar endavant.
Novament el tema de no donar beques als que acaben la secundària Obligatòria (17-18 anys o més) està candent ara que hem començat l’últim trimestre i això fa patir de veritat. Fins i tot hem rebut algunes amenaces. Certament és una pena i això els desmotiva a assistir amb regularitat i a voler preparar-se per l’examen nacional que tenen al final del tronc comú de Secundària.
Notem que falten joves al camp d’aquesta edat que hi eren fins ara. Algú ens ha fet arribar que la manca de perspectiva de futur al no donar-los beques per continuar estudis fora del camp, fa que alguns marxin al Congo a fer de soldats. Espero que no sigui així, però de moment no és pas possible pensar a donar aquestes beques. La crisis mundial s’està fent sentir en el nombre de donacions a les ONG.
També dic als mestres que per justícia a aquests més de 6000 alumnes que tenim al camp (a cada camp) cal que tots ens mullem per ajudar-los i ensenyar-los a organitzar-se i aprendre. Vull confiar i creure que ÉS POSSIBLE que es pugui millorar un xic. En alguns moments de cansament i desànim penso si servirà de res. Però els rostres dels trastos dels nens de qui sempre estic envoltada i l’afecte que demanen i donen les àvies em donen força per a tornar a començar cada dia.
I ara estem construint algunes aules més per Secundària doncs en dos anys passarem de 800 alumnes a 1300 a cada camp degut al canvi de llei educativa. També a primària demanen més aules (són 4200 alumnes en aquest camp de Gihembe) però és impossible per manca d’espais i de pressupost. Això vol dir que a cada aula de primària hi ha al voltant de 60 alumnes. Tot és com una bogeria, ho podeu ben creure.
Sabeu que a més de les escoles, JRS tenim altres projectes. L’equip del servei als més vulnerables és un equip compromés i que es preocupa molt pels més necessitats del camp: orfes, malalts, persones grans i soles, ...: els ajuden a refer la cabana, a fer alguna cosa de menjar, acompanyar-los al centre de salut del camp, i sobretot visitar-los, estar amb ells, escoltar-los,... que és el que més necessiten i veure com ajudar-los. Hi ha al davant una monja rwandesa molt maca i els catequistes hi col·laboren.
Des d’aquest servei em van presentar una noia jove, malalta i sense ningú de família, que té una nena de 2 anys preciosa: Clarisse, fruit de violació. Si veiéssiu com corre a tirar-se’m a sobre quan em veu. L’he tinguda a casa aquest cap de setmana doncs la mare està malalta i vaig dir que me l’emportava jo ja que em coneix i ve sense problemes. Ho descobria tot: banyar-la dins una galleda amb aigua calentona i molt sabó, jugar amb l’escuma, veure que obres una aixeta i surt aigua, que prems un botó i s’encén llum, veure’s en un mirall, en un vidre de la porta o de l’armari senzill del menjador,... La gran majoria de nens del camp no coneixen res d’aquestes coses tan normals per als petits de casa nostra. Quanta desigualtat!!! Quina injustícia que hi hagi tanta gent al món vivint en condicions miserables!. Ah! Estic demanant informació per saber si seria molt difícil adoptar-la, doncs la mare, que no té ningú, voldria donar-la en adopció. La meva família estaria ben contenta de poder tenir-la. Crec, però, que no és gens fàcil adoptar. Veurem!!!! De moment la tinc, a nivell personal, entre la colleta de “protegits especials” que són nens orfes o amb problemes familiars molt seriosos.
Aquesta setmana hem incorporat 6 nens a l’escola primària dels que sols rondaven pel camp sense ningú que se n’ocupés. Petits passos. Veurem si hi duren.
I última anèdota. El dijous en baixar del camp i arribar al despatx, s’acosta una nena dient “és aquí on agafen òrfans? (Una noia em traduïa). Me la vaig emportar a dinar juntament amb la secretària per traduir. Aquesta nena, Mutoni, de 7 anys, ens va explicar coses que trencaven el cor i feien plorar: els pares morts, enverinats per un oncle, els germans nens de carrer. La família que la tenia li va dir que marxés i s’espavilés ja que ells marxaven per treballar en la collita,... Va menjar més que nosaltres, tenia gana de veritat. Em va dir que anava a una escola no lluny del despatx, però que no la volien perquè no tenia uniforme ni quaderns. Vaig decidir anar a comprar-li uniforme, un jersei, ja que anava bruta i estripada, i me’n vaig anar cap a l’escola, pensant que si tot el que deia era veritat, calia anar també a l’ajuntament de la població. Doncs bé, tocada com jo estava, resulta que tot era mentida!!! Com costa veure com t’enreden i sempre, sempre demanen, petits i grans. Sols de veure un muzungu tothom s’acosta a demanar i fan pena de veritat. Què faria jo en la seva situació? Demano al Senyor que aquestes coses i altres no em tornin dura ni em facin perdre el desig d’escampar tendresa a tants i tants com ho necessiten. Que com diu la segona lectura d’avui cada dia “més aviat mirem d’entendre què vol de vosaltres el Senyor”.
Una molt forta abraçada. Cuideu-vos molt i sigueu feliços.
M. Carme
Benvolgudes totes i tots,
Els dies d’estiu, de canvi de ritme, van passant, oi? S’ha notat aquest temps perquè hi ha més anades i vingudes per a tothom i estem més desconnectats. Desitjo de veritat que hagueu pogut gaudir d’uns dies bons de descans i d’agafar forces per d’aquí a uns dies tornar a la normalitat.
Per aquí, la vida als camps no s’atura. Quan més temps passa, més creix la sensació de no arribar a tantes coses com cal arribar, i el cansament es fa notar.
Estem encara a l’estació seca, la de la pols que dic jo. Com quedo d’enfarinada, i costa treure aquesta pols agafada per tot, i al rentar a mà, la roba s’espatlla molt, us ho podeu imaginar. Tota una experiència a la qual no estava acostumada. Ho tenim tan fàcil a Europa això de premer un boto i que la roba es renti, s’eixugui,... Doncs no és pas el que la gran majoria de gent gaudeix.
Quines llargues cues de gent amb els bidons grocs per tot Rwanda, no sols als camps, esperant per poder agafar aigua i transportar-la a l’esquena lluny ajudant-se d’unes tires de roba que es pengen al front. I això és sobretot feina de les dones i els nens que són com burros de càrrega transportant-t’ho tot a l’esquena i des de lluny.
Més que mai ara la gent et diu que té set, que els donis aigua. I acabes donant l’ampolleta que portes a alguna dona gran quan t’ho demanen. O els petits te la roben de la butxaca de la motxila que porto penjada a l’esquena.
Si vegéssiu els nens com van de rebossats de pols per tot!!!! Però la temperatura ara és bona, a l’estar tan alts no fa calor excessiva, i d’aquí a poc quan comencin les pluges fortes (setembre) enyorarem aquest temps de pols, ja que pels refugiats especialment, les condicions de vida encara es fan més dures amb les pluges, el fred i la humitat excessiva. Qui ho diria a l’Àfrica!
I la feina com us deia no és pas gens fàcil. Força problemes amb els mestres, n’hi ha força que falten sovint o desapareixen, que no es mullen pas gaire, i els “equips directius” són els primers a fer poca cosa. Parlant amb ells els dic que si la màquina no tira, els vagons tampoc, però, com a tot arreu, cadascun dóna la culpa a un altre. No entraré en detalls perquè no acabaria. Cal tenir molta paciència i ser-hi molt per tal que aprenguin a fer el que caldria com per donar un exemple, utilitzar els llibres que amb molt d’esforç hem comprat. Per mandra d’anar-los a buscar on es guarden no els fan servir i tot es redueix a fer copiar de la “pissarra” (trossos de fusta vells i amb forats) si és que els alumnes porten els quaderns i bics que els hem donat. Entens que amb la misèria de prima els mestres no estiguin massa motivats, però cal recordar-los que són els seus fills o germans petits i que cal que puguin també ells tirar endavant.
Novament el tema de no donar beques als que acaben la secundària Obligatòria (17-18 anys o més) està candent ara que hem començat l’últim trimestre i això fa patir de veritat. Fins i tot hem rebut algunes amenaces. Certament és una pena i això els desmotiva a assistir amb regularitat i a voler preparar-se per l’examen nacional que tenen al final del tronc comú de Secundària.
Notem que falten joves al camp d’aquesta edat que hi eren fins ara. Algú ens ha fet arribar que la manca de perspectiva de futur al no donar-los beques per continuar estudis fora del camp, fa que alguns marxin al Congo a fer de soldats. Espero que no sigui així, però de moment no és pas possible pensar a donar aquestes beques. La crisis mundial s’està fent sentir en el nombre de donacions a les ONG.
També dic als mestres que per justícia a aquests més de 6000 alumnes que tenim al camp (a cada camp) cal que tots ens mullem per ajudar-los i ensenyar-los a organitzar-se i aprendre. Vull confiar i creure que ÉS POSSIBLE que es pugui millorar un xic. En alguns moments de cansament i desànim penso si servirà de res. Però els rostres dels trastos dels nens de qui sempre estic envoltada i l’afecte que demanen i donen les àvies em donen força per a tornar a començar cada dia.
I ara estem construint algunes aules més per Secundària doncs en dos anys passarem de 800 alumnes a 1300 a cada camp degut al canvi de llei educativa. També a primària demanen més aules (són 4200 alumnes en aquest camp de Gihembe) però és impossible per manca d’espais i de pressupost. Això vol dir que a cada aula de primària hi ha al voltant de 60 alumnes. Tot és com una bogeria, ho podeu ben creure.
Sabeu que a més de les escoles, JRS tenim altres projectes. L’equip del servei als més vulnerables és un equip compromés i que es preocupa molt pels més necessitats del camp: orfes, malalts, persones grans i soles, ...: els ajuden a refer la cabana, a fer alguna cosa de menjar, acompanyar-los al centre de salut del camp, i sobretot visitar-los, estar amb ells, escoltar-los,... que és el que més necessiten i veure com ajudar-los. Hi ha al davant una monja rwandesa molt maca i els catequistes hi col·laboren.
Des d’aquest servei em van presentar una noia jove, malalta i sense ningú de família, que té una nena de 2 anys preciosa: Clarisse, fruit de violació. Si veiéssiu com corre a tirar-se’m a sobre quan em veu. L’he tinguda a casa aquest cap de setmana doncs la mare està malalta i vaig dir que me l’emportava jo ja que em coneix i ve sense problemes. Ho descobria tot: banyar-la dins una galleda amb aigua calentona i molt sabó, jugar amb l’escuma, veure que obres una aixeta i surt aigua, que prems un botó i s’encén llum, veure’s en un mirall, en un vidre de la porta o de l’armari senzill del menjador,... La gran majoria de nens del camp no coneixen res d’aquestes coses tan normals per als petits de casa nostra. Quanta desigualtat!!! Quina injustícia que hi hagi tanta gent al món vivint en condicions miserables!. Ah! Estic demanant informació per saber si seria molt difícil adoptar-la, doncs la mare, que no té ningú, voldria donar-la en adopció. La meva família estaria ben contenta de poder tenir-la. Crec, però, que no és gens fàcil adoptar. Veurem!!!! De moment la tinc, a nivell personal, entre la colleta de “protegits especials” que són nens orfes o amb problemes familiars molt seriosos.
Aquesta setmana hem incorporat 6 nens a l’escola primària dels que sols rondaven pel camp sense ningú que se n’ocupés. Petits passos. Veurem si hi duren.
I última anèdota. El dijous en baixar del camp i arribar al despatx, s’acosta una nena dient “és aquí on agafen òrfans? (Una noia em traduïa). Me la vaig emportar a dinar juntament amb la secretària per traduir. Aquesta nena, Mutoni, de 7 anys, ens va explicar coses que trencaven el cor i feien plorar: els pares morts, enverinats per un oncle, els germans nens de carrer. La família que la tenia li va dir que marxés i s’espavilés ja que ells marxaven per treballar en la collita,... Va menjar més que nosaltres, tenia gana de veritat. Em va dir que anava a una escola no lluny del despatx, però que no la volien perquè no tenia uniforme ni quaderns. Vaig decidir anar a comprar-li uniforme, un jersei, ja que anava bruta i estripada, i me’n vaig anar cap a l’escola, pensant que si tot el que deia era veritat, calia anar també a l’ajuntament de la població. Doncs bé, tocada com jo estava, resulta que tot era mentida!!! Com costa veure com t’enreden i sempre, sempre demanen, petits i grans. Sols de veure un muzungu tothom s’acosta a demanar i fan pena de veritat. Què faria jo en la seva situació? Demano al Senyor que aquestes coses i altres no em tornin dura ni em facin perdre el desig d’escampar tendresa a tants i tants com ho necessiten. Que com diu la segona lectura d’avui cada dia “més aviat mirem d’entendre què vol de vosaltres el Senyor”.
Una molt forta abraçada. Cuideu-vos molt i sigueu feliços.
M. Carme
3 comentaris:
I, de vegades, per més que ho intentem, ens costa d'arribar a entendre quins plans té amb nosaltres, el nostre Creador. Jo, de tota manera, confio plenament en les seves accions, per més que, de vegades, em semblin injustes o imparcials...
Una forta abraçada des de BCN!
Que tot et vagi bé.
Gràcies Manel! Jo també hi confio que ELL HI ÉS!En tot, en tots
Endavant amb Vedruna
Maria Carme, no ens coneixem personalment, però veient com et fas teva la lletra d'una cançó que vaig escriure fa quaranta anys, ara que començo a ser gran,me'n sento mol cofoi. Endavant!
Publica un comentari a l'entrada