Trobar-te present en la vida...

Rwanda, 28 d’octubre de 2009


Com passa el temps, oi? Doncs sí, fa ja més d’un mes que vaig enviar el mail col·lectiu. Per a vosaltres ha estat el mes de ficar-vos de ple en la quotidianitat després del temps de vacances d’estiu que segur ja veieu tan llunyanes.
I aquí, acabem el curs el dia 30 d’octubre per començar-lo novament els primers dies de gener.
El novembre, mes de formació de mestres. Cal preparar-los per poder ensenyar en anglès ja que, com havia explicat, el govern va canviar tot el currículum de la nit al dia, i ara te les veus i desitges per trobar alguns mestres que sapiguen un xic d’anglès per impartir les matèries. El 90% són els mateixos refugiats i si saben alguna llengua, a més del kinyarwandés o swahili, és un xic de francés. Són del Nord Kivu.
A més abans de marxar haig de deixar-ho tot a punt pel començament de curs a inicis de gener, ja que tornaré just per començar i s’han de reorganitzar les escoles, fer pressupostos, s'han de comprar materials, preparar uniformes, reparació de coses, tot pel nou curs 2010... i confiar que el temps que sigui fora les coses marxin més o menys, com cal.
I el cert és que no saps mai quants alumnes hi haurà (molts), ja que aquest setembre n’han desaparegut una colleta sense dir res ja que al Congo començava el curs. Diuen que al gener els tornarem a tenir aquí.
Hi ha moviment d’entrada i sortides als camps ja que van a veure com estan les seves terres o el que tenien, a l’altra banda de la frontera i tornen. Van i vénen sense autorització, i unhcr fa els ulls grossos.

En aquests moments plou a bots i barrals i pateixo per com estarà tot al camp i també perquè ens hem ficat a rehabilitar un xic la Maternelle, que estava a punt de caure, i veurem què passa amb aquestes pluges. Tampoc a la Primària hem pogut fer de moment, la canalització d’aigües fins que es disposi d’alguns diners. És realment necessari doncs si no es canalitzen les aigües els edificis, rehabilitats senzillament , poden ser afectats per tantes pluges. I ha valgut molts diners arreglar unes aules que estaven en condicions miserables.

Ah, i m’acaben de trucar que, per tal que els nostres alumnes de 6è de primària (584) puguin fer a partir de demà els exàmens nacionals, cal que els fem baixar avui amb 120 pupitres des del camp a una escola pública que els toca ja que no en tenen prou per tants alumnes com nosaltres tenim a les escoles. Jo he intentat fer entendre que no ens ho poden dir d’un dia per l’altre ja que és impossible fer carregar als alumnes uns mobles tan pesats baixant i pujant dues vessants dels turons rwandesos. Això vol dir intentar ara buscar un camió on sigui, per tal de traslladar aquests pupitres de fusta massissa. Ja ho veieu, sembla impossible!!! Que diríen els pares a casa nostra si feiem carregar una cadireta lleugera pels carrers als seus fills? Doncs no us imagineu el que pesen aquests pupitres!.

El més bonic de tot, però, és experimentar com estimo els refugiats i com m'estimen. Les dones em diuen que sempre vaig rodejada i seguida d’una bona colla de nens i nenes. Cerquen l’abraçada a la qual no estan acostumats i que els agrada. Em parlen constantment tot i que saben que no entenc el kinyarwandés. (Me n’ensenyen alguns mots) Quantes àvies em diuen constantment “que Déu et beneeixi, que Déu conservi el teu cor compassiu”. No creieu que això és el més maco que em poden dir? Rebre i donar aquesta estimació és el que fa que la resta es relativitzi i em senti amb forces per a continuar fent el que es pugui, tot i estar sola, esperant que enviïn una altra voluntària per compartir feina i vida.

L'equip provincial vedruna del Congo m'ha demanat si a partir de gener puc tenir amb mi 2 juniores, que preparen perpetus, durant 3 mesos i mig. Jo he dit que hi estic d'acord, ara cal que el gran jefe ho accepti. Esperem que l'experiència sigui positiva per les dues bandes. Els refugiats a qui vénen a servir són del seu poble, però de les races no pas amigues del Nord Kivu.

Aquest cap de setmana he anat a Ruli, a compartir la festa de celebració amb motiu de la canonització del pare Coll. Hi havia les dues comunitats de dominiques de l’Anunciata que hi ha a Rwanda. Em van convidar i vaig creure que era maco anar a festejar amb el poble la canonització d’un sant català i viure l’experiència de comunitat durant dos dies. A més vaig retrobar els nens de l’orfelinat. Us envio una foto dels dos més petits.

Bé ja veieu que de feina no me’n falta. Que no tinc temps per avorrir-me. Demà dijous, tenim una reunió important al camp en que es parlarà de repatriació i de reinstal·lació. Veurem què diuen, doncs ho fan de tant en tant però no s’avança pas, sinó que disminueixen racció i augmenten els problemes.
Divendres 30 farem una missa al camp amb el personal que vulgui dels que treballen per nosaltres (uns 200 a cada camp, els 85% refugiats) i acabarem amb els discursos de final de curs que toca fer, donant premis a mestres que han participat en el concurs d'elaboració de materials didàctics que se'm va ocórrer organitzar per tal de motivar-los a reutilitzar coses, i acabarem menjant i bebent alguna cosa. Per a ells donar-los una beguda i cacauets o alguna altra cosa per menjar és ja festa grossa.
Ah! Sols acaben les escoles. Els altres projectes: vulnerables, centre de promoció de joves, pastoral, esports-cultura-temps lliure,... continuen i encara amb més marxa doncs cal entretenir a 6000 infants i joves que estaran sense classe, tot el dia deambulant pel camp.
I, gràcies al FCBarcelona que ha fet un bon donatiu als 3 camps de refugiats de Rwanda per a fomentar l’esport, s’ha organitzat un torneig entre els 3 camps i per les finals vindran alguns del Barça. Avui he gravat en un CD l’himne del Barça per tal que els rebin amb aquest cant. Jo seré ja de vacances a Catalunya. Ja m’hauria agradat ser-hi i veure tots els morenets cantant en català aquest himne. Ben segur que m’emocionaria.

Sort que per a Déu no compten ni llengües, ni races, sols els ulls i el cor de cada persona humana i especialment per a ell, els ulls i el cor dels seus preferits: els més pobres, en aquest cas, aquesta colla de gent gran i de nens d’aquest camp de refugiats de Gihembe amb qui ja porto 10 mesos compartint la vida. Una experieència ben gran i profunda, us ho asseguro.
Que tant de bo Ell vagi fent de tots/es nosaltres aquest gra de mostassa o aquest llevat de que parla l’Evangeli, que seguim sentint la seva crida a passar pel món alliberant, fent el bé.
Una molt forta abraçada
Fins aviat!
M. Carme

ELL HI ÉS !!!

Byumba, Rwanda 28 de setembre 2009
Benvolgudes, benvolguts,

Ja us imagino entrant, o de ple, en la vida normal després del paréntesis de vacances. Desitjo de veritat que n’hagueu pogut gaudir.

Jo intentant sobreviure a la bogeria de coses a atendre ja que estic sola (de JRS voluntària i de fora) per coordinar i tirar endavant, amb tot el que comporta, tots els projectes i problemes dels dos Camps a 4 hores de distància l’un de l’altre. La sensació en aquests moments és de no arribar a enlloc i que la tasca em sobrepassa. Veurem quina solució s’hi posa. I per acabar-ho d’adobar la secretària de Kibuye ha tingut un nen i el comptable de Byumba ha marxat a kenia a consultar metges per malaltia de la mare (fa d’això 2 setmanes)... Ja ho veieu.
I una voluntària molt maca d’Extremadura, acabada d’arribar ha estat enviada de retorn de manera molt injusta, fet que m’ha afectat fort doncs la necessitàvem molt.

Bé fa molts dies que no escrivia cap mail llarg. Cal tenir temps i humor per fer-ho i últimament m’han mancat les dues coses.

Començo amb una anècdota simpàtica: sempre quan entro al camp i quan vaig al mercat de la població els dissabtes a la tarda, tinc el complexe del flautista d’Hamelin seguida sempre per una corrua de nens i nenes que ni em deixen caminar. Ben cert que al mercat sempre esperen si al final els compro alguna galetona. Tenen gana de veritat doncs mengen ben poc i sols mongetes seques, moniatos, blat de moro,...
Ara el problema al camp ha augmentat doncs els han disminuït la racció ja que diuen que hi ha disminució de donants per la crisi i la sequera. I el més original és que l’endemà de notificar-los això, representants del país feien una reunió al camp demanant-los que col·laboressin en una campanya de 1$ pels orfes del genocidi rwandés. Us podeu imaginar la que es va organitzar.
Ah! I hi ha molt tifus en aquests moments al camp.

Per feina que tingui (molta també burocràtica: memòries, cartes, reunions, compres, supervisió acurada comptes, visites, obres,...) continuo cercant i trobant moments per seguir de manera especial tot un grup de gent molt vulnerable del camp que viuen en un mateix sector. Hi ha un cas, entre molts d’altres, que clama al cel. Una àvia “mama Carmen” paralitzada de cintura avall per violència sexual durant la guerra al Nord Kivu. Es àvia de 7 nens/nes nets seus. La mare els va abandonar i va marxar a Uganda (prostitució). No reben racció ni res del que els altres reben ja que la van portar provinent d’un altre camp i s’ha perdut el seu carnet. Des del nostre servei de vulnerables procurem ajudar-la i intentar que es resolgui el problema del carnet. També jo personalment procuro portar-hi alguna cosa de menjar (patates, arròs, mongetes seques,...) i comprar roba de segona mà per aquesta colleta. Van tan bruts i deixats!. Són tan preciosos i se’ls veu contents! És com un miracle veure les cares de joia enmig de tanta misèria. L’àvia, sempre enllitada fa cistells molt bonics amb les mans. És a una de les fotos que us envio. La petita de la colla és la que és amb mi a la foto. Es diu Diane i corre des de lluny rient i cridant a la que em veu. No volgueu saber com em deixa de neta quan l’agafo ...
Tots la voldríeu tenir. És tan divertida i bonica.

Bé quan llegiu això pensareu “que contenta està!” Això és la cara bonica i que alhora toca el cor profundament i dóna sentit a ser-hi: Els nens i nenes, dones, vellets, minusvàlids,.. a qui procuro donar afecte i de qui en rebo molt. Cerquen l’abraçada, la mirada, el somriure. Hi ha també moltes altres coses que són com un malson: robatoris continuats, corrupció, mentides, manca de seriositat, regularitat i compromís en el treball.
Com organització tenim més 180 treballadors a cada camp entre refugiats (la gran majoria) i no refugiats. Els sous i primes són de misèria i les coses costen molt que funcionin. Un detall, aquest cap de setmana mateix per exemple han robat 6 sacs de ciment d’un stock que tenim al camp. El seu valor es de 60.000 francs rwandesos, uns 75 euros. Una gran fortuna aquí. He tingut reunió amb els vigilants i m’hi haig de posar seriosa i dir-los que si no apareixen hauran de pagar-ho de la prima que els paguem (això són les normes): 15.000 francs mensuals rep cadascun (22 euros ) per treballar tot el mes durant la nit. Quan sóc davant seu i veig les cares de misèria que fan, més aviat em fan pena i us puc ben assegurar que m’és impossible enfadar-m’hi. A més escolten el que els dic (amb traducció al kinyarwandés) i accepten la seva falta. Ells mateixos demà, dimarts, m’han de donar la solució després de dir-los que investiguin durant el cap de setmana.

Els que sí són molt macos són els catequistes que col·laboren amb el servei de vulnerables: van per les barraquetes ajudant els vulnerables a rehabilitar-les quan fa falta, els renten, els porten al centre de salut, parlen amb ells, els escolten i aconsellen,...
El servei de Pastoral també funciona molt bé i les corals del camp canten que és una meravella escoltar-les. Llàstima que s’allarguin tant i tant...

Ah! Hem acabat la rehabilitació de les 84 classes de primària. Ja poso alguna foto de com estaven i com estan.
També hem construït 6 noves classes per la secundària ja que el canvi de curriculum fa augmentar el nombre d’alumnes ja que quasi tots els de 6è de primària passen l’examen nacional encara que sapiguen ben poca cosa.
Hem hagut també de reconstruir un edifici de 3 aules de la Maternelle en perill greu d’enfonsar-se. Vaig fer una reunió amb tots els pares d’aquest nivell perquè col·laboressin en la reconstrucció d’aquest edifici gratuïtament, nosaltres posaríem 4 “tècnics” pagats, ells havien de posar el fang i canyes i... Va ser horrorós i vaig sortir espantada i desanimada. Un grupet d’homes, mai no fan res la majoria, són les dones a qui toca fer-ho tot, no sols s’hi negaven sinó que amenaçaven amb crits els qui deien estar disposats a col·laborar-hi, i a mi mateixa m’amenaçaven pel que em van dir, cridaven com bojos en kinyarwandés així que no els entenía. Vam decidir donar una noteta a tots els nens d’aquestes 3 aules dient que si els pares no col·laboraven, el curs s’havia acabat per aquests infants. Un grup de mares i algun pare han vingut per ajudar. Veurem quan es pot acabar doncs les pluges han començat.
Ara hauríem de fer amb un xic de ciment i sorra la rehabilitació almenys exterior de les 11 aules de la Maternelle de 60 nens cadascuna, però no hi ha diners, haurem de deixar-ho pel 2010 si hi ha possibilitat, i pregar que les pluges no ho acabin de destrossar del tot.

I enmig de tot això vaig decidir marxar un cap setmana i tenir espai per descansar, pregar, digerir tot el que vivia (molt, molt, molt més del que aquí explico i gens fàcil) i amb una altra voluntària d’una altra organització vam anar a Nyungwe, un bosc tropical frondós on vam fer quilòmetres a peu i gaudir de plantes i d’arbres immensos, moltes papallones, ocells de mil colors, micos diversos, salts d’aigua. L’intent era carregar-me de l’energia de la natura i descarregar l’energia negativa que aquest últim mes havia anat acumulant. Deixar que la pluja inesperada m’amarés em va ser també purificant.

Bé podria continuar escrivint moltes pàgines del que visc, el bo i el no tan bo. Vull acabar amb les paraules que des del dia de la Mercè m’acompanyen. Són de la primera lectura d’aquell dia: “No tinguis por, no t’espantis,.... perquè Jo sóc amb tu per salvar-te”. Deixo que cada dia em ressonin per tal d’amarar-me d’aquesta seguretat. ELL HI ÉS!!!

Ah! Si no hi ha novetat el 20 de novembre vinc cap a casa de vacances. Desitjo trobar-vos a tots i totes molt bé.

Una molt forta abraçada

M. Carme

FENT CAMÍ PER LA VIDA, EM TOCARÀ MENJAR LA POLS...

Rwanda, 16 d’agost de 2009
Benvolgudes totes i tots,
Els dies d’estiu, de canvi de ritme, van passant, oi? S’ha notat aquest temps perquè hi ha més anades i vingudes per a tothom i estem més desconnectats. Desitjo de veritat que hagueu pogut gaudir d’uns dies bons de descans i d’agafar forces per d’aquí a uns dies tornar a la normalitat.
Per aquí, la vida als camps no s’atura. Quan més temps passa, més creix la sensació de no arribar a tantes coses com cal arribar, i el cansament es fa notar.
Estem encara a l’estació seca, la de la pols que dic jo. Com quedo d’enfarinada, i costa treure aquesta pols agafada per tot, i al rentar a mà, la roba s’espatlla molt, us ho podeu imaginar. Tota una experiència a la qual no estava acostumada. Ho tenim tan fàcil a Europa això de premer un boto i que la roba es renti, s’eixugui,... Doncs no és pas el que la gran majoria de gent gaudeix.
Quines llargues cues de gent amb els bidons grocs per tot Rwanda, no sols als camps, esperant per poder agafar aigua i transportar-la a l’esquena lluny ajudant-se d’unes tires de roba que es pengen al front. I això és sobretot feina de les dones i els nens que són com burros de càrrega transportant-t’ho tot a l’esquena i des de lluny.
Més que mai ara la gent et diu que té set, que els donis aigua. I acabes donant l’ampolleta que portes a alguna dona gran quan t’ho demanen. O els petits te la roben de la butxaca de la motxila que porto penjada a l’esquena.
Si vegéssiu els nens com van de rebossats de pols per tot!!!! Però la temperatura ara és bona, a l’estar tan alts no fa calor excessiva, i d’aquí a poc quan comencin les pluges fortes (setembre) enyorarem aquest temps de pols, ja que pels refugiats especialment, les condicions de vida encara es fan més dures amb les pluges, el fred i la humitat excessiva. Qui ho diria a l’Àfrica!
I la feina com us deia no és pas gens fàcil. Força problemes amb els mestres, n’hi ha força que falten sovint o desapareixen, que no es mullen pas gaire, i els “equips directius” són els primers a fer poca cosa. Parlant amb ells els dic que si la màquina no tira, els vagons tampoc, però, com a tot arreu, cadascun dóna la culpa a un altre. No entraré en detalls perquè no acabaria. Cal tenir molta paciència i ser-hi molt per tal que aprenguin a fer el que caldria com per donar un exemple, utilitzar els llibres que amb molt d’esforç hem comprat. Per mandra d’anar-los a buscar on es guarden no els fan servir i tot es redueix a fer copiar de la “pissarra” (trossos de fusta vells i amb forats) si és que els alumnes porten els quaderns i bics que els hem donat. Entens que amb la misèria de prima els mestres no estiguin massa motivats, però cal recordar-los que són els seus fills o germans petits i que cal que puguin també ells tirar endavant.
Novament el tema de no donar beques als que acaben la secundària Obligatòria (17-18 anys o més) està candent ara que hem començat l’últim trimestre i això fa patir de veritat. Fins i tot hem rebut algunes amenaces. Certament és una pena i això els desmotiva a assistir amb regularitat i a voler preparar-se per l’examen nacional que tenen al final del tronc comú de Secundària.
Notem que falten joves al camp d’aquesta edat que hi eren fins ara. Algú ens ha fet arribar que la manca de perspectiva de futur al no donar-los beques per continuar estudis fora del camp, fa que alguns marxin al Congo a fer de soldats. Espero que no sigui així, però de moment no és pas possible pensar a donar aquestes beques. La crisis mundial s’està fent sentir en el nombre de donacions a les ONG.

També dic als mestres que per justícia a aquests més de 6000 alumnes que tenim al camp (a cada camp) cal que tots ens mullem per ajudar-los i ensenyar-los a organitzar-se i aprendre. Vull confiar i creure que ÉS POSSIBLE que es pugui millorar un xic. En alguns moments de cansament i desànim penso si servirà de res. Però els rostres dels trastos dels nens de qui sempre estic envoltada i l’afecte que demanen i donen les àvies em donen força per a tornar a començar cada dia.
I ara estem construint algunes aules més per Secundària doncs en dos anys passarem de 800 alumnes a 1300 a cada camp degut al canvi de llei educativa. També a primària demanen més aules (són 4200 alumnes en aquest camp de Gihembe) però és impossible per manca d’espais i de pressupost. Això vol dir que a cada aula de primària hi ha al voltant de 60 alumnes. Tot és com una bogeria, ho podeu ben creure.

Sabeu que a més de les escoles, JRS tenim altres projectes. L’equip del servei als més vulnerables és un equip compromés i que es preocupa molt pels més necessitats del camp: orfes, malalts, persones grans i soles, ...: els ajuden a refer la cabana, a fer alguna cosa de menjar, acompanyar-los al centre de salut del camp, i sobretot visitar-los, estar amb ells, escoltar-los,... que és el que més necessiten i veure com ajudar-los. Hi ha al davant una monja rwandesa molt maca i els catequistes hi col·laboren.
Des d’aquest servei em van presentar una noia jove, malalta i sense ningú de família, que té una nena de 2 anys preciosa: Clarisse, fruit de violació. Si veiéssiu com corre a tirar-se’m a sobre quan em veu. L’he tinguda a casa aquest cap de setmana doncs la mare està malalta i vaig dir que me l’emportava jo ja que em coneix i ve sense problemes. Ho descobria tot: banyar-la dins una galleda amb aigua calentona i molt sabó, jugar amb l’escuma, veure que obres una aixeta i surt aigua, que prems un botó i s’encén llum, veure’s en un mirall, en un vidre de la porta o de l’armari senzill del menjador,... La gran majoria de nens del camp no coneixen res d’aquestes coses tan normals per als petits de casa nostra. Quanta desigualtat!!! Quina injustícia que hi hagi tanta gent al món vivint en condicions miserables!. Ah! Estic demanant informació per saber si seria molt difícil adoptar-la, doncs la mare, que no té ningú, voldria donar-la en adopció. La meva família estaria ben contenta de poder tenir-la. Crec, però, que no és gens fàcil adoptar. Veurem!!!! De moment la tinc, a nivell personal, entre la colleta de “protegits especials” que són nens orfes o amb problemes familiars molt seriosos.
Aquesta setmana hem incorporat 6 nens a l’escola primària dels que sols rondaven pel camp sense ningú que se n’ocupés. Petits passos. Veurem si hi duren.
I última anèdota. El dijous en baixar del camp i arribar al despatx, s’acosta una nena dient “és aquí on agafen òrfans? (Una noia em traduïa). Me la vaig emportar a dinar juntament amb la secretària per traduir. Aquesta nena, Mutoni, de 7 anys, ens va explicar coses que trencaven el cor i feien plorar: els pares morts, enverinats per un oncle, els germans nens de carrer. La família que la tenia li va dir que marxés i s’espavilés ja que ells marxaven per treballar en la collita,... Va menjar més que nosaltres, tenia gana de veritat. Em va dir que anava a una escola no lluny del despatx, però que no la volien perquè no tenia uniforme ni quaderns. Vaig decidir anar a comprar-li uniforme, un jersei, ja que anava bruta i estripada, i me’n vaig anar cap a l’escola, pensant que si tot el que deia era veritat, calia anar també a l’ajuntament de la població. Doncs bé, tocada com jo estava, resulta que tot era mentida!!! Com costa veure com t’enreden i sempre, sempre demanen, petits i grans. Sols de veure un muzungu tothom s’acosta a demanar i fan pena de veritat. Què faria jo en la seva situació? Demano al Senyor que aquestes coses i altres no em tornin dura ni em facin perdre el desig d’escampar tendresa a tants i tants com ho necessiten. Que com diu la segona lectura d’avui cada dia “més aviat mirem d’entendre què vol de vosaltres el Senyor”.
Una molt forta abraçada. Cuideu-vos molt i sigueu feliços.
M. Carme

ESPERIT DE PENTECOSTA, FLAMA D'AMOR

Novament amb vosaltres! Com esteu? 30 de maig de 2009 Pentecosta

Uuuhhhhaaaaaahhh!!! Plaga de mosquits immensos!!! Aquest temps de pluges, que desitgem amb candeletes que s’acabi, porta tota mena de bitxos. Ja m’acostumo a conviure amb ells. El primer dia de veure-ho tot replè d’uns mosquits immensos em vaig espantar. Es fiquen per tot cercant la llum i has d’anar amb la boca ben tancada per tal que no s’hi fiquin. Però ja m’han informat. Són mosquits bons que no fan res, perden les ales i passen de ser voladors a ser insectes de terra. La gent els agafa, els treu les ales i se’ls menja. Diuen que són molt bons, però jo no hi ha perill que els tasti. Em fan molta, molta angúnia. Són tan grossos i te’ls trobes dins de casa ja que entren per sota les portes, i pel carrer no et deixen veure res. Al cap d’unes hores una estesa d’ales arreu. He pogut entendre les plagues de mosquits d’Egipte. Ah! I els fan assecar i els vénen al mercat. Avui, després de dinar, hi aniré per comprar algunes coses, i segur que en veig. Si voleu, quan vingui, us en porto alguns de secs per tastar-los. Je,je,je...

Avui, últim dissabte de mes, és UMUGANDA al país. Tot està tancat fins la una del migdia i tothom ha de fer treballs comunitaris : netejar i arreglar els carrers, plantar plantes,... arreglar les vores de les carreteres, .... La capital está deserta i t’aturen s et veuen circular. També jo en faig a la casa, doncs amb el vigilant hem decidit posar un tancat darrera la casa per plantar-hi enciams i mongetes tendres. Ja hi ha patates i blat de moro i hi vam plantar grana d’enciams i de mongetes però les mongetes se les van menjar 6 gallines que va comprar fa més d’un any la noia holandesa i que no vol que les matem tot i ser velles i que farien un bon caldo. Farem doncs un tancat i allà aprendré a plantar i cuidar els enciams i mongetes. Serà per a mi fer de pagesa els cap de setmana. La il·lusió que em farà el primer enciam que em mengi. Els que vam plantar, llavors enviades de l’escola, ja comencen a créixer, però els vam enterrar massa. cyane-cyane (cada vegada més) n’aprendre’m.

Ja veieu que avui us parlo de natura. Doncs si veiéssiu com n’està tot de ple de flors amb tantes pluges i quina munió d’ocells preciosos de tots colors. I al vespre, quan no està nuvol, les estrelles brillen amb una lluïssor especial. Al no haver-hi quasi enlloc llum artificial fa que el cel sigui preciós. Quants dies les cançons “Quan miro cada vespre les estrelles...” “No has comptat mai les estrelles”... “L’estel és el meu company”... acompanyen la meva pregària.

Vam anar a passar el cap de setmana a Ruhengeri, la zona dels volcans i dels goril·les. Les monges dels SS Cors (Torelló) ens van acollir molt bé i ens van fer celebrar Sta. Joaquima. El dissabte vam visitar el capellà Cabayol Magrinyà que viu entre desplaçats rwandesos molt, molt pobres i fa veritablement mirac les. Quina vida tan donada i senzilla!!! Quin testimoni clar d’Evangeli!!!

I al camp gens fàcil amb tants esllavissaments per les pluges. Per reforçar els pendents on hi ha les escoles cal comprar troncs. Per això demanar permís al districte, aconseguir un camió que ens els porti, buscar qui ho fa,... tota una cadena que alenteix les coses urgents.

I la vida de cada dia plena d’històries que toquen el cor i em fan patir per no poder donar-hi solució. Un xofer que ve de suplent quan en falta un dels contractats, m’explicava que ahir, final de mes, perdia la feina que tenia amb “Save the children” (ONG afectada per la crisi) i que té 6 fills, 3 de seus i 3 d’adoptats d’orfes del genocidi. Se n’anava a vendre’s la motoreta amb què es trasllada per poder pagar els estudis dels dos fills de secundària postobligatòria. L’he convocat pel dilluns per parlar amb ell i veure si se li pot oferir alguna cosa com ajudar a seguir tot el que és rehabilitació al camp. Hem començat la rehabilitació de la Primària que està per ensorrar-se tot, i cal seguir-ho, així com tantes necessitats d’arreglos de tots els projectes que JRS portem a terme.
Em fa patir rebre tanta gent jove i gran, pares i mares de família, rwandesos i refugiats, que truquen a la porta demanant el treball que sigui i haver de dir-los que no podem oferir-los res. És ben trist. I la situació de crisi mundial perjudica fortament els més pobres. Ja ho sabem, oi? I això “toca” profundament.

I mireu, us explico un fet d’aquesta setmana que em va fer plorar. Tots els mestres de Maternelle i Primària han de ser refugiats seguint la política de UNHCR i JRS. Doncs bé en tenim dos a primària que són rwandesos. Treballen per JRS des de fa 6 i 7 anys però cobraven la prima com a refugiats: 25000 frw= 35 euros al mes per 40 hores setmanals. Ells feia temps que reivindicaven contracte i cobrar més i fins ara sembla que no se’ls acceptava per tal que marxessin. Se’ls va fer un contracte fa poc per pagar la SS però amb el mateix salari. Ells no ho van voler signar. Jo vaig dir a la holandesa, que és qui prepara els contractes que em toca signar a mi, que jo, com ells, tampoc estava d’acord amb aquestes condicions i que jo no signaria un contracte que no veiés clar. Vam doncs decidir, sense que a ella li agradés massa, que se’ls pagarien 10.000 FRW més, això vol dir 14 euros més cada mes. Quan els vam cridar, ell i ella, pare ell de 4 fills, i ella de dos, es van posar a plorar d’agraïment. Jo els vaig dir que si us plau, no agraïssin, que no era un regal, que era justícia. Després,sola, vaig plorar. Amb quines condicions tan injustes treballen! Quines dificultats per sobreviure!!! I tan contents per 14 euros més mensuals, quan l’holandesa, que no volia canviar-ho, es gasta el triple del salari d’ells cada cap de setmana en discos, restaurants i festes a la capital.

I al camp, esforçant-me per tal d’ajudar a tirar endavant, buhoro-buhoro, les coses. Ja tenim dues taules i cadiretes per cada classe de Maternelle. N’arribaran dues més per cada classe i per grupets podran pintar i escriure en aquestes tauletes. Quan acabin aquestes, si s’aconsegueixen alguns diners en farem dues mes per cada classe i així anirem fent. Si veíessiu els nens que contents!!!
Hem comprat alguns llibres pels mestres de primària i un de cada matèria per cada 4 nens. Ben segur que això és una gran millora. Hem aconseguit que el govern ens els donés a bon preu comparat amb el preu a les botigues. No ens els volen regalar ja que no som escola de l’estat. Som “escola privada” Quina bestiesa!!!

Em vaig emportar 2 mestres a Kigali a un lloc que llençaven material del departament d’educació. Vam omplir 5 grans sacs i capses, de papers i cartolines de vells dossiers que per una cara es poden reutilitzar. Aviat demanarem de tornar-hi amb altres de primària per poder aconseguir donar també un xic de vida a la misèria absoluta de la immensa i ingovernable situació de la primària. 3 mestres de moment dels 84 de primària s’han ofert per trobar-se amb mi després de classes i junts, preparar materials amb material reutilitzat. HO GUARDO TOT!!!! Ja sabeu algunes que és força normal en mi el fer d’escombriaire

I us deia que hem començat la rehabilitació de la Primària. També em toca el cor veure moltes mares amb el fillet a l’esquena, i noietes joves de les que no han pogut marxar a estudiar la secundària postobligatòria per JRS haver tallat les beques, remenant i portant el fang per les parets. Després s’hi posarà una capa de ciment per tal que duri. Jo estic estalviant per tal que quan estigui sec, comprar pintura i que alumnes i mestres pintin coses didàctiques a les parets. Tant de bo ho aconseguim!!! Aquests treballadors cobren 500 frw diaris (65 cèntims d’euro al dia) per una feina molt dura.

I mil i altres coses: celebració del memorial del genocidi dels congolesos (hi va participar la dona d’Nkunda) Els refugiats d’aquests camps són tutsis a favor d’ell; reunions amb mestres per sectors, visites als vulnerables, mirar com trobar toldos i troncs d’arbre per la sala polivalent destruïda per les pluges,... preparar la reunió de JRS Rwanda, anar als bancs, reunions oficials, mirar que no t’enredin i et menteixin que en tenen força costum,... Enfadar-me per la poca regularitat en assistir al treball i el poc compromís dels mestres sols esperant la prima però sense la mínima dedicació,... No hi ha temps per avorrir-se com podeu veure.

I amb tot això, dir-vos que tot i que gens fàcil, tot i moments durs, veig la gent contenta que sigui amb ells. Sento que m’estimen i jo me’ls estimo. I quan ens trobem el dissabte al mercat de la població és com si ells, i jo mateixa, trobéssim algú de la família. Això dóna sentit a tot.

Que Déu enviï el seu Esperit arreu, a cadascun/a de nosaltres, i renovi de veritat la vida sobre tota la terra, de manera especial a aquesta terra africana i a tants refugiats i desplaçats d’arreu del món que viuen en condicions tan, tan injustes. Que dels nostres cors vessi la tendresa i l’estimació que se’ns ha donat i fem possible el Regne de Justícia allà on som.

Una molt forta abraçada M. Carme

QUANTS SIGNES DEVIDA PER TOT!

26 d’abril 2009 3r diumenge de Pasqua
“Vosaltres en sou testimonis”Lc 24,48
Benvolgudes totes i tots!
Amb el ressò de la Pasqua i amb lectures que ens ajuden a viure-la, a experimentar la Vida en nosaltres i l’entorn, us escric després de quasi un mes.
Sí, certament el temps passa de pressa i ara ja la primavera ben segur que a Catalunya es nota per tot, oi? Ja m’han dit com broten les moreres del pati de Veduna-ângels. Aquí està sempre ple de flors boniques i les úniques dues estacions són la de pluges i la seca. Continuem en plena estació de pluges fortes que es deixen notar en mil aspectes: boires, fred, humitat, fang, molt fang,... i com ja us deia, la vida al camp més difícil. Però els rostres sempre somrients i d’ulls molt vius I quan surt el sol la vida esclata per tot!!! Com n’és d’agraïda la terra!
Amb ganes esperem que a meitat de maig ja les pluges fortes vagin desapareixent i puguem començar la rehabilitació amb ciment de les 84 classes de primària. Quin canvi si ho aconseguim, doncs després de demanar pressupost a 4 persones diferents, hem quedat amb un que sembla bon home. Esperem que sigui així, doncs són diners i cal que duri molt, molt temps.
Hem aconseguit que UNHCR ens doni 750 pupitres per la primària. No n’hi ha encara per a tots, però ben segur que serà una altra cosa. Són pupitres per a 3 nens. Tots són de la mateixa mida, i els menuts els pengen les cames sense tocar al terra i la taula els arriba a la barbeta... Però benvinguts siguin!!! Ah! I són rústics i autèntics, pesats d’allò més. (Quanta deforestació a Rwanda!!!) Ara els nens podran començar a fer quelcom més que escoltar el/la “mestre”. Ja els hem donat alguns quaderns i uniformes i fan un altre aspecte. N’estan de contents!!!! També hem donat uniforme als de la Maternelle, la primera vegada, i fan goig de debó. Els uniformes els fan, a preu molt baix, unes associacions que es van crear als camps. Els donem nosaltres la roba. El “meu” Toyota puja sovint ben carregat de peces de Kigali.
Demà dilluns tinc la reunió amb tots els mestres de primària i vull que siguin ells mateixos qui es comprometin per escrit a les 3 coses que considerin més importants. Jo en tinc algunes de clares, però vull que surti d’ells: no utilitzar el bastó, no absentar-se tan sovint de la feina, i junts trobar maneres de treballar “cooperativament” amb els pocs recursos de què disposem. Vull veure si aconsegueixo engrescar un grupet de mestres per a preparar materials a partir de revistes velles que he trobat en un racó de l’oficina, i amb llibres vells i molt antics,molt negres,... D’idees ja sabeu que no en falten, ara falta temps i recursos per a compartir-les amb ells i junts portar-les a terme. Quan vingui de vacances m’emportaré pilots de fundes de plàstic i altres coses per a preparar materials senzills i durables.
Ah! Sabeu, amb els sacs d’arròs buits i retoladors permanents, amb les “mestres” de “maternelle” estem fent murals per les aules dels petits: el cos humà, animals, objectes de la casa, plantes, mitjans de transport,... quan ja estiguin penjats a les aules ja us enviaré fotos... Saben més de dibuixar que jo.
No sabeu bé com em cau la baba quan en arribar al camp els nens i nes ja m’esperen i de lluny i em criden MariaCarme. Ja no sóc “muzungu” com em cridaven al començament.
Ara estem iniciant també un projecte amb els de Secundària per a fer un “club de langues”. Estan entusiasmats. Qui vol ajudar-nos engrescant alguns nois i noies de la ESO a enviar-nos en anglès o francès, un mail presentant-se uns, explicant com és la vida d’un/a adolescent a Catalunya uns altres,... explicant com treballen el medi ambient algú altre,els seus somnis de futur,... i el que vulguin... No caldria que doni feina als mestres, jo mateixa ho corregiria. Ben segur que a cada classe hi ha algun noi/a que estaria disposat a fer-ho. Demaneu-ho cada escola a un parell dels engrescats, si us plau. Els d’aquí al camp ho fan ja sobre la seva vida al camp, el que estudien, com se senten, els seus desigs de futur,... Amb això farem una revista que seria conjunta amb el que ells hauran fet i el que ens hagueu enviat de les escoles Vedruna de Barcelona. Crec que pot ser molt ric per als d’aquí al Camp i pels de Catalunya. ENGRESQUEU-VOS I AJUDEU-NOS, SI US PLAU!!! Qui s’anima. Diu que “els cansats fan la feina” Així que “no us canseu de cansar-vos” i uniu-vos a aquests petits projectes. Em direu aviat alguna cosa?
I amb els de Primària volem fer la prova d’escriure llibres de contes, històries, poemes, receptes de cuina,..que després serveixin per les aules. Ja en tenim força experiència a Vedruna-Àngels, oi? . Aquí el resultat final seria amb fotocòpies, però si ho aconseguim pot ser molt bonic i útil. I molt important per a mestres i nanos refugiats i que desconeixen absolutament aquestes metodologies. Ells escriurien en Kinyarwandés i amb els mestres es traduirien a l’anglès i al francès. Els dinerons que m’han arribat serviran per a materials per a fer això.
Ja veieu que estem animats, oi? Veurem el que es pot fer. Ja ens ho anirem explicant.
Les fotos d’aquesta vegada són de nens treballant molt: anar a buscar aigua, llenya, cuidant els petits,...Quina vida més dura la dels nens i les dones!!! No sabem pas el que vivim a casa nostra!!!
Avui diumenge he anat a veure el fill del vigilant que acabava de néixer feia una hora al Camp. Quines condicions!!! Però quan ta joia!!! La setmana passada havia mort l’àvia d’aquest vigilant nostre i plorava molt, doncs no tenia pares i era per a ells “la mare”. Avui saltava d’alegria i em deia que era el seu dia més feliç. Experiències d’enterraments, de naixements, de mort i de vida que es viuen continuament al camp. Tot, tot es viu molt a fons i de qualsevol petita cosa en fan festa, cant i dansa...
Desitjo de veritat que ells m’ensenyin, ens ensenyin, a valorar les petites coses, les que de veritat tenen valor. Els refugiats, que tant han patit i pateixen, en són grans mestres.
Que “El Qui ens obre el camí de la Vida” (Actes 3,15) ens ompli de la seva Pau.
Una molt, molt forta abraçada
M. Carme

CAMÍ PASQUAL

Són moltes les coses viscudes, molta la feina feta i més la que queda per fer.Em vull centrar en 3 coses d’aquests 3 últims dies : Festa del Ram,Commemoració del genocidi i com n’està de malament l’escola primària.El diumenge vaig anar al camp com de costum per viure l’Eucaristia amb ells. Feia un dia núvol. Vam començar fora de l’església la benedicció de Rams, com és costum arreu. S’anava enfosquint per moments. Els nens portaven els seus millors vestits i les dones teles boniques de mil colors. Les palmes eren branquetes d’un tipus de pi que abunda força. Va començar la processó pel camp i de sobte va començar a ploure, es va avançar a gran velocitat i ja al moment que arribàvem a l’església (fang i teulat de llauna) la pluja va ser bestial com passa en aquesta estació de pluges. El soroll de la teulada apagava els cants preciosos de la coral de Secundària i acompanyava les danses del grup de nenes, que vestides per l’ocasió i amb moviments delicats, dansaven davant l’altar en diversos moments.La missa va durar més de 4 hores entre lectures, llarga homilia, cants i danses (Us imagineu tota la Passió llegida en kinyarwandés?). Alsortir celebraven la festa de la infància missionera i ens van obsequiar amb danses fent-nos-hi participar. Bé, que des de les 8 del matí vaig tornar a casa a quarts de dues.Us envio alguna foto del dia de Rams.
L’altre tema és que avui ha començat la setmana de commemoració delgenocidi de Rwanda. Quant dolor, quantes ferides que no crec que mai es puguin tancar. Sembla que aquests dies la gent necessiti explicar.El capellà, que treballa amb Jrs cuidant-se de la Pastoral del camp,és tutsi. Ahir va venir a esmorzar i al vespre vam anar a sopar amb el bisbe i els capellans que viuen junts.M’explicava que el genocidi va començar ja uns anys abans, el 2000.L’Església es va aliar amb el poder hutu i van començar els maltractaments i la marginació dels tutsis, recordant-los que notenien cap dret. Al seminari, els superiors van marginar els seminaristes tutsis completament: havien de dormir al carrer, no els donaven menjar, els deien que no tenien cap dret, havien de robar menjar com podien. Sort d’una monja que els en donava una mica d’amagat. Deia aquest capellà: “ens anaven matant a poc a poc”. Diu que aquest superior li fa fer amb un ganivet unes marques que té a la cara i que feien als tutsis abans. Aquest dissabte va estar assegut al costat d’ell en una ordenació, i diu que això i el ser l’aniversari del genocidi li va tornar desvetllar tot. ... Li van matar la germaneta que havia anat amb ells a visitar uns oncles i va voler quedar-se allà uns dies... La coordinadora de Primària de l’altre camp, soltera, molt treballadora, ens explicava que de la seva família en van matar més de cent. Ha demanat festa tota la setmana per poder anar a pregar als llocs on els van matar. Un dels xofers, hutu, estava casat amb una tutsi i tenia 7 fills. Era a la capital la nit boja, avui, en què va esclatar la ràbia del que ja s’anava preparant i fent. Vivien a Kibuye on la massacre va ser bestial. Ja us vaig enviar alguna foto al principi. Ell es va amagar ja que els camins i carrers eren incontrolables de tanta salvatgeria. Quan va poder arribar a kibuye li havien assassinat salvatgement la dona i els 7 fills... I així podria anar explicant quantitat
d’històries que han marcat profundament les persones. Preguem per tots ells. Demà aniré a un acte aquí a la població, on hi ha tombes comunes.

I tercera cosa. Aquest matí he anat a veure una per una les aules deprimària on no havia estat doncs s’ha de fer rehabilitació urgent(fang, pals i toldo o teulada de llauna) i volia veure’n l’estat.Estem en plenes pluges i si ja estaven fatal de temps ara ja no són ni aules. Fins ara havia estat més en verificació, distribució,reunint-me amb els responsables de cada projecte i especialment prenent consciència i estant més amb el projecte de vulnerables i centre de promoció per a joves que havien abandonat l'escola. Coneixia ja bé alumnes i professors i les aulesde Maternelle i de Secundària però sols algunes de 6è de primària (penseu que de cada curs n’hi ha 7-8 grups. De primària son 84 aules.M’ha caigut l’ànima als peus. Des de lluny ja es veia la urgència d’algunes, però passejar-t’hi m’ha deixat desmuntada (a part de les relliscades per aquell terreny en pendent i argilós). L’aigua entra per tot i desfà la ja feble estructura.Per què està molt pitjor que les aules de secundària i Maternelle? Perquè els responsables de la Primària no es preocupen de res ni tenen cap interès i certament la primària d’aquest camp no funciona gens a cap nivell. La directora de Secundària i Maternelle són dones i els responsables de les 2 escoles de primària d’aquest camp (+ de 4500 nanos) són homes sense cap autoritat ni disciplina. (perdó pels homes,però les dones africanes se’n preocupen més i estan acostumades a treballar de valent. Ja us he explicat alguna anècdota. S’ha de prendre alguna decisió de canvi d’aquesta gent si volem que funcioni un xic més; però no és fàcil. És una injustícia tan gran per a tantes criatures! Ja sabreu com acaba aquesta història i quins camins podem emprendre per millorar-ho.

I la setmana del genocidi coincideix amb la Setmana Santa, Setmana dePassió-Creu i Resurrecció. Procuraré participar aquests dies a lamissa del cam p, i si m’animo el dissabte marxaré a Kigali per intentarviure la vetlla Pasqual en anglès o francès. Se’m fan “durilles” lesmisses llargues i plenes de sentit d’aquests dies sentint-les, no entenent res de les llargues homilies ja que són sols en la llengua del país. Ben cert però, que el Senyor se’m comunica en català i em fa traducciósimultània, fent-me homilia particular.

Bé, que visquem a fons aquests dies Sants, i el ressò de les paraulesde Jesús Ressuscitat: “No tingueu por. Sóc Jo!” ressonin de manera molt especial dins nostre i l’experimentem caminant davant nostre cap a les nostres Galilees, fent camí amb Ell per fer possible un trosset més de Regne.

MOLT BONA I SANTA PASQUA!!!

CALDRÀ DIR QUE SÍ CADA DIA...

Van passant els dies i m'adono que ja fa 3 mesos que trepitjo aquesta terra africana, d'una natura tan rica i amb tanta pobresa de mitjans.
He tingut ocasió d'anar a acompanyar a Bernadette a Goma, i visitar els camps de desplaçats d'aquesta guerra tan injusta i cruel. Quantes històries de crueltats viscudes per cadascuna de les persones amb qui ens vam trobar.
Les cabanes fetes de fulles i toldo, sobre la lava del volcà de Goma, són d'unes condicions inhòspites i les panxes inflades i cabells descolorits per la desnutrició que pateixen, és la imatge que més gravada et queda als ulls i al cor. T'ensenyen laseva cabana i et mostren que no els queda abolutament res per a menjar.
Al costat d'això, m'adono que les condicions dels nostres refugiats als camps són molt millor que les dels desplaçats dins del mateix Congo, tot i la pobresa i condicions dures que uns i altres pateixen.

Aquests dies estic ben ficada a la distribució d'uniformes i quaderns i bolis a tots els 6000 alumnes del camp de Gihembe. És una tasca lentíssima de comprovació de llistes i deixar que s'emprovin l'uniforme que els vagi bé. Com a tot arreu les nenes són presumides i es miren i remiren l'una a l'altra per veure si els queda bé. No hi ha cap mirall.
Si veiéssiu les cares de joia en rebre 6 quaderns i 4 bolis i l'uniforme. Per a ells és un gran regal. Com t'adones en un context així, del poc que els nostres nens i joves de Catalunya i països rics, valoren tantes coses i possibilitats com tenen!

Ah! Sabeu, UNHCR ens ha donat 700 pupitres (molt rústics) per la primària. N'hi haurà per unes 40 classes de les 84 de primària. 3 nens a cada pupitre. Els nens i nenes seien en bancs fets amb troncs. No sabeu bé com n'estic de contenta. I he encarregat unes tauletes (4 per classe) per la "Maternelle, per tal de poder fer algun treball amb ells diferent de la repetició del que diu el/la "mestre". Tant de bo, mica en mica, puguem anar millorant, ni que sigui poquet, unes condicions tan injustes.

S'acosta la setmana de commemoració del Genocidi a Rwanda. és la setmana del 4 a l'11 d'abril. Tot s'atura. Hi ha molts actes diversos recordant aquella barbàrie i pregant que mai més es torni a repetir. Quantes històries t'expliquen i quant sofriment i seqüeles d'un fet tan trist i tràgic.
Ja us en faré cinc cèntims un cop passats aquells dies.
Continuarem en contacte. Que gaudiu d'uns dies de descans de Pasqua i deixem que la VIDA de Déu es faci present en nosaltres i en el nostre entorn.